Els gironins, com la resta de catalans, ens hem mirat al mirall aquests darrers anys i no ens hem agradat. Dades com ara que a Girona ciutat 4.000 persones no saben ni llegir ni escriure han estat rebudes amb consternació per una ciutadania, la gironina, tradicionalment liberal, culta i progressista. Desenganyats d’un model econòmic excessivament basat en la construcció i l’especulació, en el consum i el sobre-endeutament, i amb la taxa d’atur a prop d’un 19% –dos punts per sobre de la mitjana catalana–, el tòpic de l’arcàdia feliç gironina ha desaparegut, em temo que per molt de temps.
Mancats des de fa anys de polítics, empresaris i institucions realment referencials i carismàtics, amb una agenda política marcada insòlitament per les xifres d’atur, l’augment de la inseguretat ciutadana, la massiva presència d’estrangers a les ciutats i l’augment de l’envelliment i de la pèrdua de població a àmplies zones del Ripollès, la Garrotxa i l’Albera, en amplis sectors de la societat ha arrelat el desencís, però també el convenciment que a Girona vivim un final d’etapa, potser el final de tota una època, i que, en conseqüència, cal estar disposats a emprendre canvis.
No crec exagerar gens ni mica quan dic que els gironins estan exhausts davant els desaires dels governs socialistes i populars a Catalunya, decidits a deixar-nos per herència un territori absolutament trinxat d’infraestructures inacabades, ponts incomplets, muntanyes esventrades sense data de recomposició, serveis ferroviaris ineficients i aeroports gestionats a 'la colonial' ... I també estan exhaustos els emprenedors i les petites i mitjanes empreses quan planifiquen noves iniciatives i constaten que l’administració els tracta amb desconfiança i prevenció i els inunda de tràmits i de mesures cautelars.
Més enllà dels greus perjudicis per a l’economia i la societat gironina que suposen les continuades discriminacions i intervencions del Govern de l’Estat i de la Generalitat a la demarcació de Girona, segurament el més greu del moment que ens toca viure té a veure amb el profund descrèdit institucional i polític que ens deixaran per herència la generació de polítics instal·lats a l’administració des dels temps de la transició. Els ciutadans ja no els creuen, ja no hi confien, els veuen com a cíniques màquines trituradores d’esperança!
El desaire de la sentència del Tribunal Constitucional, les insolents retallades del ministre Blanco al programa d’infraestructures mínimes i, per contra, l’anàlisi serena dels punts forts de què podríem disposar els gironins i els catalans si tinguéssim un Govern amic, obliguen els polítics de la meva generació a voler-nos reivindicar com a honestos, a dir prou. No podem fer veure que no som conscients del final d’època que ens ha tocat viure. Des d’aquestes coordenades, afirmo tenir-ne prou d’un marc constitucional que és presó, i no font de garanties; prou d’una relació fiscal amb Espanya que sobrepassa els 22.000 milions d’euros anuals d’espoliació, una xifra superior al 10,2% del nostre PIB i que situa el nostre drenatge fiscal fora de tota comparació amb altres territoris europeus; prou de mals governs que continuen tractant Catalunya i Girona com la perifèria de la perifèria, just en una època de globalització on, paradoxalment, si féssim les coses bé, podríem esdevenir una de les regions de major centralitat i vitalitat econòmica del món.
Em temo que els temps dels polítics i partits fundadors i avaladors del marc constitucional actual s’han acabat. Amb responsabilitat, però amb tota l’ambició i força del món, a Catalunya és el moment d’emprendre canvis estructurals, sense límits previs. Alliberats de complexos, a Catalunya i a Girona calen cares noves, idees positives i noves, aire fresc! A la meva generació, talment com els va passar als Jordi Pujol, Miquel Roca, Pasqual Maragall, Narcís Serra o Quim Nadal al seu dia, ens correspon estar a l’alçada d’aquest nou moment fundacional. Estem decidits a fer-ho i ho farem, amb valentia i honestedat.
Mancats des de fa anys de polítics, empresaris i institucions realment referencials i carismàtics, amb una agenda política marcada insòlitament per les xifres d’atur, l’augment de la inseguretat ciutadana, la massiva presència d’estrangers a les ciutats i l’augment de l’envelliment i de la pèrdua de població a àmplies zones del Ripollès, la Garrotxa i l’Albera, en amplis sectors de la societat ha arrelat el desencís, però també el convenciment que a Girona vivim un final d’etapa, potser el final de tota una època, i que, en conseqüència, cal estar disposats a emprendre canvis.
No crec exagerar gens ni mica quan dic que els gironins estan exhausts davant els desaires dels governs socialistes i populars a Catalunya, decidits a deixar-nos per herència un territori absolutament trinxat d’infraestructures inacabades, ponts incomplets, muntanyes esventrades sense data de recomposició, serveis ferroviaris ineficients i aeroports gestionats a 'la colonial' ... I també estan exhaustos els emprenedors i les petites i mitjanes empreses quan planifiquen noves iniciatives i constaten que l’administració els tracta amb desconfiança i prevenció i els inunda de tràmits i de mesures cautelars.
Més enllà dels greus perjudicis per a l’economia i la societat gironina que suposen les continuades discriminacions i intervencions del Govern de l’Estat i de la Generalitat a la demarcació de Girona, segurament el més greu del moment que ens toca viure té a veure amb el profund descrèdit institucional i polític que ens deixaran per herència la generació de polítics instal·lats a l’administració des dels temps de la transició. Els ciutadans ja no els creuen, ja no hi confien, els veuen com a cíniques màquines trituradores d’esperança!
El desaire de la sentència del Tribunal Constitucional, les insolents retallades del ministre Blanco al programa d’infraestructures mínimes i, per contra, l’anàlisi serena dels punts forts de què podríem disposar els gironins i els catalans si tinguéssim un Govern amic, obliguen els polítics de la meva generació a voler-nos reivindicar com a honestos, a dir prou. No podem fer veure que no som conscients del final d’època que ens ha tocat viure. Des d’aquestes coordenades, afirmo tenir-ne prou d’un marc constitucional que és presó, i no font de garanties; prou d’una relació fiscal amb Espanya que sobrepassa els 22.000 milions d’euros anuals d’espoliació, una xifra superior al 10,2% del nostre PIB i que situa el nostre drenatge fiscal fora de tota comparació amb altres territoris europeus; prou de mals governs que continuen tractant Catalunya i Girona com la perifèria de la perifèria, just en una època de globalització on, paradoxalment, si féssim les coses bé, podríem esdevenir una de les regions de major centralitat i vitalitat econòmica del món.
Em temo que els temps dels polítics i partits fundadors i avaladors del marc constitucional actual s’han acabat. Amb responsabilitat, però amb tota l’ambició i força del món, a Catalunya és el moment d’emprendre canvis estructurals, sense límits previs. Alliberats de complexos, a Catalunya i a Girona calen cares noves, idees positives i noves, aire fresc! A la meva generació, talment com els va passar als Jordi Pujol, Miquel Roca, Pasqual Maragall, Narcís Serra o Quim Nadal al seu dia, ens correspon estar a l’alçada d’aquest nou moment fundacional. Estem decidits a fer-ho i ho farem, amb valentia i honestedat.
