El lideratge del primer ministre britànic Keir Starmer ha entrat en una fase crítica. El que fins fa pocs mesos semblava un govern estable i destinat a reconstruir el país després dels anys convulsos dels conservadors s’ha convertit en una crisi oberta dins del mateix Labour Party. Més de setanta diputats laboristes ja haurien reclamat la seva marxa i diversos ministres del gabinet —entre ells la ministra de Justícia, Shabana Mahmood— li haurien suggerit que consideri un calendari per abandonar el càrrec.
La situació és extraordinàriament greu perquè afecta directament la seva autoritat interna. Quan els ministres comencen a parlar obertament de successió, el problema deixa de ser mediàtic i es converteix en estructural. El govern transmet avui una sensació de desgast accelerat, de falta de direcció i, sobretot, de decepció entre una part important dels votants laboristes.
Starmer va construir el seu lideratge amb una aposta clara per la moderació política. Va entendre que, després del Brexit, la pandèmia i el caos dels últims governs conservadors, el país volia estabilitat i no experiments. Aquesta estratègia li va permetre guanyar amb comoditat. Però la mateixa prudència que el va portar al poder és ara el seu principal problema.
Molts electors perceben que el govern no ha impulsat els canvis promesos. El cost de vida continua pressionant les famílies, el sistema sanitari segueix tensionat i la immigració torna a ocupar el centre del debat polític, alimentant el discurs de figures com Nigel Farage. A més, dins del laborisme hi ha qui considera que Starmer ha intentat agradar tant al centre polític i als mercats que ha acabat diluint la identitat del partit.
La gran qüestió ara és qui podria substituir-lo. Andy Burnham apareix com un dels noms més ben posicionats. Té capacitat de connectar amb la classe treballadora i una imatge de polític pròxim al territori. Però també desperta recels dins de l’aparell laborista perquè sovint actua amb agenda pròpia i un estil gairebé presidencial.
Ed Miliband ofereix solidesa ideològica i una aposta clara per la transició energètica. El seu problema és que continua associat a la derrota electoral del 2015 i a una imatge poc contundent davant l’opinió pública.
Angela Rayner té autenticitat, capacitat comunicativa i una connexió molt forta amb les bases sindicals i populars. En canvi, genera inquietud en els sectors més moderats del partit i entre part del món empresarial.
Finalment, Wes Streeting és vist per molts com l’hereu natural del corrent centrista laborista. Té perfil institucional, domina els mitjans i agrada a l’electorat moderat. Però també és percebut com massa proper al vell blairisme i encara no ha demostrat prou musculatura política pròpia.
La gran ironia és que Starmer va arribar al poder prometent estabilitat. I avui és precisament la seva continuïtat el que amenaça d’obrir una nova etapa d’inestabilitat al laborisme britànic.
