La vetllada barroca viscuda diumenge a l’Auditori de Girona, gràcies al Cicle Ibercàmera, va ser excepcional. Hi van fer cap a la Sala Montsalvatge l’Ensemble 1700, dirigit per Dorothee Oberlinger i agombolant al sopranista brasiler Bruno de Sá, un artista singular que posseeix una veu amb un timbre brillant, emissió enfocada i àgil, delicada en el cant líric i fascinant en el virtuosisme. La col·laboració entre l’ensemble alemany i l’artista brasiler es circumscriu al canvi que la formació va emprendre fa una dècada, ampliant el seu camp de treball a les interpretacions historicistes d’òpera.
El programa proposava un viatge pel Barroc europeu amb una idea tan senzilla com eficaç: alternar el pols teatral de l’òpera amb el lluïment instrumental, i fer-ho amb un fil conductor clar entre noms de compositors que van ser coetanis –van coincidir en el temps més de 20 anys- i que, cadascun a la seva manera, van definir el gust musical de l’època. Un programa en el qual el sopranista Bruno de Sá va posar veu —i caràcter— de manera brillant a una selecció de pàgines d’aire mitològic i amorós, mentre el conjunt, que també va excel·lir al llarg de tota la vetllada, dibuixava amb mestratge un mapa sonor de textures canviants, de l’impuls rítmic a la delicadesa més continguda.
La vetllada va arrencar amb Alessandro Scarlatti i la Sinfonia avanti de Clori, Dorino e Amore (1702), que ja deixava entreveure l’atracció del compositor per les obertures plenes de contrast: solemnitat i velocitat, dansa i gravetat en una mateixa seqüència. Tot seguit Händel i al seu Concert per a orgue op. 4 núm. 5 (1735), amb arranjament per a flauta de bec, corda i baix continu, amb moviments que van del Larghetto a un Presto final i un pas “a la siciliana” que aporta aquell balanceig tan recognoscible. En aquestes dues primeres peces també va quedar clar l’enlluernador virtuosisme de Dorothee Oberlinger amb les flautes de bec, que va mostrar un domini tècnic –digitació i control de l’aire- espectacular i dirigeix el conjunt amb energia i sensibilitat.
La primera aparició de Bruno de Sá, amb la qual ja va enamorar d’entrada tota la sala per la seva dolçor i expressivitat, va ser amb l’ària d’Aci Partir vorrei (Polifemo, de Bononcini, 1702), una nostàlgia que va tenir una certa continuïtat amb l’ària Più non m’alletta e piace, d’Il giardino d’Amore (Scarlatti, 1705). Es tracta de dues maneres d’entendre l’afecte: la decisió i la seducció. Abans del tancament de la primera part del recital amb dues àries de Bononcini, va arribar un dels moments més bells del concert, amb la interpretació del Concert per a oboè, en re menor (1975) d’Alessandro Marcello, amb arranjament per a flauta de bec. La peça consta de tres moviments, amb un Adagio que aporta un pensament de melangia i en el qual s’hi detecta la influència d’Albinoni, que contrasta amb la brillantor de l’Allegro.
Va tornar Bruno de Sá a escena i, per tancar la primera part, va interpretar l’ariosoOmbra mai fu de Xerse (Bononcini, 1694), una miniatura que embriaga per la seva calma, seguida d’una lleugera, valgui la redundància, Farfaletta che segue l’amor (Polifemo, Bononcini, 1702), que Sà va acompanyar amb una divertida passejada per la platea, fent giragonses i voleiant el seu mocador.
La segona part va mantenir el joc de miralls entre cant i instruments. Scarlatti va obrir camí amb la serenata a duo Venere e amore (1696), Sinfonia, que va crear l’atmosfera precisa per a l’ària d’Aci, Qui l’augel (da pianta in pianta), de la serenata de Händel (Aci, Galatea e Polifemo, HWV 72, 1708), en que Bruno de Sá va dibuixar a la perfecció una imatge molt visual, la de l’ocell que vola de branca en branca i canta feliç, mentre el protagonista de l’escena confessa que, afligit i sol, no troba la pau. Novament va fer acte de presència la música de Scarlatti, per fer cap a la intensitat dramàtica, el desconcert i la commoció de l’ària de l’òpera Griselda (1721), Dì che sogno, o che delirio.
Abans de la peça final, van tenir lloc dues felices aturades instrumentals de sabor molt diferent: el scottish de Barsanti (A collection of old scots tunes, Jonny Faa, 1742) i la Sonata op. 5 núm. 10 d’Arcangelo Corelli (amb arranjament de Geminiani, 1700), que va del preludi a la gavotta amb esperit de dansa. El tancament, amb Händel i Tu del ciel, d’Il trionfo del Tempo e del Disinganno (1707), feia de síntesi a la vetllada: el virtuosisme al servei d’una expressió elevada que apunta a la transcendència, sobretot espiritual. L’Ensemble 1700 i Bruno de Sá van ser generosos en els bisos, que van acabar d’arrodonir el retrat: Il volo così fido, de Riccardo Primo (Händel, 1719); In braccio a mille furie, de l’òpera Semiramide riconosciuta (Nicola Porpora, 1729), pura foguera vocal amb passatges ràpids i coloratures en que el sopranista brasiler va excel·lir per acabar amb la reinterpretació del cor de Bononcini, Farfalletta che segue l’amor, com a brindis final juganer després d’un recorregut fascinant.
Crítica elaborada en col·laboració amb la Revista Proscenium
Fitxa artística
Concert: L’esclat del Barroc
Espai: Auditori de Girona, 25 de gener del 2026. Cicle Ibercamera.
Solistes: Bruno de Sá (sopranista) i Dorothee Oberlinger (flautes de bec i direcció ensemble)
Músics de l’Ensemble 1700: Jonas Zschenderlein (violí I), Anna Dmitrieva (violí II), Gabrfielle Kancachian (viola), Marco Testori (violoncel), Axel Wolf (llaüt), Kit Scotney (contrabaix) i Olga Watts (clave i orgue).
