La Villarroel ha intentat, amb el muntatge La mà (A behanding in Spokane) de Martin McDonagh, repetir la fórmula que li va donar tan bon resultat en el passat amb La calavera de Connemara, també de McDonagh i, com en el cas que ens ocupa, protagonitzada per Pol López. El resultat, però, amb la peça que es va poder veure al Teatre Municipal de Girona, és molt lluny de ser el mateix i, diguem-ho clar, el problema recau en la direcció servida pel broc gros de Pau Carrió, que converteix una comèdia negra com el carbó i més simbòlica del que aparenta en una mena vodevil poc subtil. Tot el que contrari que va aconseguir Ivan Morales a La calavera de Connemara, una peça esplèndida a la qual la va dotar de l’equilibri perfecte i que té, cal dir-ho, un text millor.
L’obra arrenca en una habitació d’hotel d’un poble qualsevol de l’Amèrica més profunda, amb una decoració d’un kitch estereotipat. L’ocupa Carmichael (Pol López), un home d’edat mitjana i temperament volcànic que porta més de vint-i-cinc anys buscant la seva mà esquerra amputada, perduda en un incident violent i traumàtic del passat. Carmichael ha fet tractes amb un parell de joves, que es mouen entre la precarietat i la picaresca, que li asseguren que poden aconseguir-li la seva mà, l’autèntica, i que, per tant, poden tancar el seu periple. El problema és que la transacció no és neta: hi ha mentides, oportunisme, situacions absurdes –tota la peça ho és, en sí mateixa des del plantejament inicial- i xantatge emocional. A mesura que la nit avança, la situació va derivant cap a un joc de poder, humiliació i violència, amb un cert aire tarantinià –podria ser una de les històries de Pulp fiction- en que tothom intenta dominar l’altre.
La profunditat de la peça, però, es va perdent pel camí. Pol López i Albert Prat, que interpreta Mervyn, el recepcionista del motel, fan valer la seva experiència. A López ja li coneixem el registre en els seus personatges una mica llunàtics, que arrosseguen les frases accentuant la comicitat. Mentre, Prat s’esforça amb el seu recepcionista, però el vestuari innecessàriament estrafolari el caricaturitza i l’anul·la. Mia Sala-Patau i Soribah Ceesay són els joves Marilyn i Toby, que intenten entabanar Carmichael. Cap dels dos no convenç amb la seva interpretació, passadíssima de voltes, especialment Ceesay, al qual a estones no se l’entén de res, gràcies a una deficient vocalització. Hi ha estones hilarants? Sí, alguna. Les converses telefòniques de Carmichel amb la seva mare, ho són molt. Però no compensen les baixades constants de tensió dramàtica.
La voluntat de la direcció de ressaltar sobretot l’astracanada, de forçar la comicitat, es menja qualsevol simbolisme i evita que el públic es faci una pregunta que sí que hi és, latent, en el text de McDonagh: fins a quin punt la recerca de Carmichael és una necessitat legítima… o una obsessió destructiva? La idea de recuperar una part del cos s’hauria de tornar en una metàfora d’alguna cosa més fonda: recuperar el passat, l’orgull i, al capdavall, la identitat. També es perden pel camí tot un seguit d’implicacions ètiques i morals com la crítica a la profunda deshumanització del capitalisme, on tot, fins i tot la dignitat, té un preu. I tot, pel riure fàcil, poc intel·ligent, que no li fa honor a l’obra de McDonagh, el mateix títol de la qual és un deliciós joc de paraules que marca la pauta, anul·lat absolutament per l’adaptació que se’n fa per a aquesta versió, un anodí “La mà”.
Crítica elaborada en col·laboració amb la Revista Proscenium
Lloc i data: Teatre Municipal de Girona, 16 de gener de 2026
Fitxa artística
Autoria: Martin McDonagh
Traducció: Martí Sales
Direcció: Pau Carrió
Repartiment: Pol López, Albert Prat, Mia Sala-Patau i Soribah Ceesay
Escenografia: Sebastià Brosa
Vestuari: Montse Figueras
Il·luminació: Raimon Rius
Espai sonor: Damien Bazin
Caracterització: Núria Llunell
