La barreja d’excitació i emoció de dissabte a la nit, al camp de futbol de Corçà, és difícil d’explicar. El primer espectacle en viu des de principis de març. Ja era hora! El festival Ítaca, Cultura i Acció a l’Empordà, ha estat el primer a engegar al país després de la broma pesada del confinament, amb la complicitat dels ajuntaments de Corçà i la Pera (el proper cap de setmana).
Dissabte tocaven Els Amics de Les Arts en format acústic i íntim, paradoxalment, en un camp de futbol. Un espectacle fet a mida i que és el preludi de l’estrena del seu cinquè disc, El senyal que esperaves (Música Global / Universal, 2020) que havien de llançar el passat 20 de març i amb el qual ara mateix es trobarien immersos de ple en la gira de presentació. No ha estat possible per motius perfectament coneguts.
L’estranyesa començava amb les mascaretes, la cua espaiada per accedir al recinte, el gel hidroalcohòlic, un circuit a seguir per demanar beguda o menjar com si fos l’Ikea i acomodadors que sabien exactament quin lloc tenies assignat. Tot executat amb precisió. Organització perfecta. Però no hi va haver manera de treure’s del damunt la sensació de distopia que arrosseguem des de principis de març. El morrió anti-virus, a gust del consumidor: ben posat, per sota el nas, a la barbeta, al colze, penjant d’una orella o inexistent.
Si d’una cosa poden estar contents Els Amics de les Arts és de la seva habilitat a les xarxes socials i a mantenir el fil de connexió amb el seu públic. No ho pot pas dir tothom, n’hi ha que no ho tenen ben entès això de fer comunitat, o no li donen cap importància, i han desaparegut del mapa. Aquesta feina, en els concerts, es nota i molt. L’energia i la complicitat són molt més altes.
Durant l’obligada estada a casa, el Joan Enric Barceló, el Ferran Piqué i el Dani Alegret diuen que han “tornat a viure una segona infància com a grup”, perquè han creat continguts a balquena, la web-sèrie Atrapats aquí, travessada per un humor peculiar, absurd gairebé sempre, subtil en ocasions, evident en d’altres, i els concerts acústics Els dies més dolços, un projecte que és, precisament, la base de l’espectacle de dissabte, que van confessar entre esclafit i i esclafit de riure que era un dels concerts més “locus” de la seva trajectòria.
L’entrada al concert va ser un text llegit en off que venia a ser un homenatge a les mainades i els seus pares i mares, que han aguantat estoicament un confinament més propi d’un règim totalitari que d’un país amb governants competents i ciutadans madurs i responsables. Llavors, els tres membres del grup van començar a desgranar els temes dels quals n’havien fet les versions acústiques durant el confinament, prèvia enquesta –novament- a través de les xarxes socials. Una llista de fins a onze temes que va encapçalar Tots els homes d’Escòcia (Espècies per catalogar, 2012), seguida d’una conya marinera força entretinguda sobre micos per continuar amb Per mars i muntanyes (Bed & Breakfast. Edició especial, 2010).
Va afegir-se llavors al trio Maria de Palol, al violoncel, per interpretar aquesta mena d’exercici d’estil que és Déja-vu (Bed & Breakfast, 2009), aprofitant un seguit de substantius manllevats del francès. Va seguir la suggeridora Ciència-ficció (Espècies per catalogar, 2012) i Apunto Shakespeare (Només d'entrar hi ha sempre el dinosaure, 2014), una mena de cant d’amor a l’obra del bard a través de la desgràcia d’un pobre traspunt aclaparat per l’habilitat de l’autor per retratar la naturalesa humana i que és incapaç de tornar el fil a l’intèrpret que és sobre l’escenari. Cada dos temes, el tres amics tenien pautada una intervenció dialogada, més o menys preparada i enginyosa. Per donar temps a afinar, a preparar les bases pregravades o a reposar i riure sanament una estona amb el públic, especialment collonant -esport plenament empordanès- Dani Alegret amb el Manu Guix o Pep Poblet, segons el cas, que porta dins.
Van seguir el recital amb No ho entens (Un estrany poder, 2017), la celebrada Ja no ens passa (Només d'entrar hi ha sempre el dinosaure, 2014) i L’arquitecte (Espècies per catalogar, 2012), per donar pas al tema que dona nom al nou disc, El senyal que esperaves (2020), del qual també n’havien fet la versió acústica durant el confinament i una de les més popular, Reykjavík (Bed & Breakfast, 2009). Les dues les va il·lustrar amb el seu ball elegant Idu Massa, una ballarina que ha intervingut en algun dels videoclips del grup.
La merda se’ns menja (Bed & Breakfast, 2009) va ser el primer tema que van tocar que no figura en el recull Els dies més dolços. El concert tocava a la seva fi. La melangiosa Casa en venda (Un estrany poder, 2017) i la magnífica Louisiana o els camps de cotó (Espècies per catalogar, 2012) van ser les dues darreres abans dels bisos. Que van ser generosos: L’home que treballa fent de gos, la imprescindible Jean-Luc, 4-3-3 –tots tres tems de Bed & Breakfast, 2009- amb què el públic va posar en un compromís al grup, que no la tenia prevista, i finalment Et vaig dir (El senyal que esperaves, 2020), un altre avançament del nou disc, que està programat que estrenin, si no hi ha contraordre i el rebrot ho permet el 3 d’octubre al Canet Rock. O el 16 d’octubre a l’Auditori del Fòrum de Barcelona. O el dia següent a l’Auditori de Girona, sota el paraigua de Temporada Alta. Mentre, faran girar aquests dies dolços.
Fins Jean-Luc, el públic, molt disciplinat, es va mantenir assegut, però llavors hi va haver un petit esclat i es van aixecar, posant en guàrdia a l’organització que havia d’evitar l’aglomeració de públic davant l’escenari que s’havia produït el dia abans amb Ferran Palau i el Petit de Cal Eril. Fora temors. Tothom es va mantenir al costat de la seva cadira i el recital va acabar plàcidament. Una molt bona manera de començar l’estiu.
Crònica elaborada en col·laboració amb la Revista Proscenium
