Ara que m’havia acostumat a estar tancada i a ser antisocial, ara ens desconfinen. Quins collons que tenen. No ho sé vosaltres, però jo ja estava molt ben acomodada amb els meus símptomes obsessius compulsius. Ja havia desenvolupat tota una sèrie de rituals que em donaven una gran calma interior. A veure, molt social tampoc era abans del confinament, però, escolta, ara tenia l’excusa perfecta per engegar a tothom a pastar fang i per allunyar-me, amb mala cara, de la gent que tenia mal alè. Què voleu que us digui, amb el confinament vaig trobar el meu lloc al món.
Vols dir que ens han de desconfinar tan aviat? No ho veig clar. Segur que hi haurà un rebrot aviat. Creuem els dits perquè sigui així i pugui tornar tot a la normalitat del confinament. El meu confinament va ser molt bonic: m’aixecava de bon matí; em rentava 10 vegades i mitja les mans; em raspallava les dents començant per les incisives i acabant amb les molars (MAI AL REVÉS!!! o s’hagués mort tota la meva família per la maledicció de canviar l’ordre de les coses); llavors, girava la clau de la porta 205 vegades i anava fins a la cuina sense trepitjar cap línia de les rajoles del terra; esmorzava amb guants i amb un preservatiu que em cobria tot el cos menys la boca i els forats del nas; quan acabava d’esmorzar, em treia el preservatiu, el posava a la rentadora i em rentava les mans 25 vegades per si de cas; bé, i així fins a arribar a la nit que me n’anava al llit. Però abans d’entrar al llit desfeia i feia el llit 13 vegades perquè diuen que si no ho fas, et pot caure un meteorit a sobre mentre dorms (no em podia arriscar). Bé, el que faria qualsevol persona que està tancada a casa seva més de dos dies seguits. Hi havia amics que intentaven trucar-me o iniciar videoconferències (quins collons!), però jo feia veure que tenia el mòbil silenciat o apagat. N’hi va haver un que va insistir molt i li vaig haver de dir que notava algun símptoma del coronavirus i que me n’anava a l’hospital, que no em truqués més perquè no podria respondre. I el tio va i em diu que està preocupat per mi. Quant d’egoisme que hi ha al món. En fi, és en moments com aquest que veus qui és pesat i qui no.
Doncs res, esperem que tot això torni a rebrotar, com més aviat millor, i pugui tornar a la meva vida obsessiva compulsiva que tant m’omple i tan feliç em fa.
