Ahir, a les 8 en punt del vespre, vaig agafar la meva bicicleta i vaig dirigir-me cap a l’estany tan de pressa com vaig poder. El meu cor es va accelerar com quan arribes al clímax d’un orgasme [una mica més i tot (estar, més d’un mes, asseguda a casa, m’ha passat factura)]. La llum del sol brillava sobre el meu cabell rogenc; l’aire acariciava suaument el meu rostre i el meu cos; els ocells piulaven... i de cop, mentre restava immersa en aquell moment bucòlic-orgàsmic-asmàtic, va aparèixer un home amb unes malles tan estretes que li marcaven fins i tot els òrgans interns. Vaig poder veure un principi de cirrosi al seu fetge. Em va somriure i va treure pit, com volent dir. No sé ben bé què volia dir, però alguna cosa insinuava amb aquell pit de colom. Suposo que tenir els ous tan comprimits fa que la sang no acabi d’arribar bé al cervell. La seva panxa cervesera jeia relaxada sobre la vora de la cintura de la seva malla. Al cap, hi duia un turbant del Decathlon que anava de conjunt amb la resta de la indumentària.
La meva pregunta és: Per què? Per què, durant les poques hores que el Govern espanyol m’ha donat de llibertat controlada, he de veure aquestes coses? Què se n’ha fet de l’elegància, del savoir-faire? Tots intentant evitar saturar la sanitat i apareix aquest senyor vestit així posant en risc la meva salut i la de tots aquells que hi havia al seu voltant. I el pitjor de tot és que no era l’únic, n’hi havia molts més com ell. N’hi havia un que anava tan comprimit que, al primer cop d’ull, vaig pensar que era un amfibi de l’estany.
Com es pot permetre això? Per què ningú fa res per solucionar-ho? Que reparteixin xandalls de tàctel com Déu mana. Acabem amb tanta injustícia. Està en joc la salut de tots nosaltres. El que no pot ser és que jo surti a passejar després de tots aquests dies de reclusió i hagi de tornar a casa perquè em trobo personatges com aquest que fan que no m’arribi l’aire als pulmons.
Si algú s’ha trobat amb un cas semblant i ho vol compartir, li agrairé.
Que passeu un bon dia.
