"No és només un espectacle de dansa, ni de flamenc". Per a Salvador Sunyer, director del Temporada Alta, el treball d'Israel Galván (Sevilla, 1973) va més enllà, "obre camins diferents". Per això, i tenint en compte que mai ha estat en el cartell del festival gironí, el director ha mostrat la seva voluntat de tornar-lo a programar i de recuperar algun dels seus treballs anteriors, com 'La edad de oro' (2005) o 'Tábula rasa' (2006).
Fidel "sempre" al seu esperit innovador, que el reté la major part del temps al "taller" del seu cos i la seva ment, Israel Galván ha presentat 'La curva' com un joc de vibracions entre un ballarí i dues dones: una de les més singulars veus del cante jondo, Inés Bacán, gitana andalusa nascuda a Lebrija el 1958, i una pianista de jazz i música contemporània, Sylvie Courvoisier, que als sis anys va començar a tocar el piano a Lausanne (Suïssa).
Juntament amb un dels palmers més sol·licitats del flamenc, José Jiménez Santiago, conegut com Bobote, i els tècnics de l'espectacle, formen un equip de "bojos per l'art", segons la directora Txiki Berraondo, que només ha mirat de "no espatllar" la feina de Galván, a de qui diu que està sempre en "procés alquímic" sobre qualsevol estímul que rep, generant nou material amb el seu cos.
Israel Galván confessa que aquesta obsessió per reinventar-se ha estat una necessitat per "sobreviure". En aquest sovint tancat món del flamenc, el ballarí s'ha anat donant "permisos", dom diu ell, per crear-se una "personalitat més forta". "Estic tot el dia en el taller de la meva ment i el meu cos", ha explicat Galván, que continua buscant la il·lusió amb el que fa "encara que sigui difícil".
A banda de la comunicació entre el cant, el piano, les palmes i el ball, que arriba a fer "vibrar" el muntatge, en paraules del seu amic i artista Pedro G. Romero, que ha dirigit la majoria dels seus treballs, 'La curva' també ofereix alguns espais de silenci, en què intenta ballar de manera que la seva pròpia rítmica "faci la percussió", intentant convertir-se "en instrument", segons ha explicat.
Fidel "sempre" al seu esperit innovador, que el reté la major part del temps al "taller" del seu cos i la seva ment, Israel Galván ha presentat 'La curva' com un joc de vibracions entre un ballarí i dues dones: una de les més singulars veus del cante jondo, Inés Bacán, gitana andalusa nascuda a Lebrija el 1958, i una pianista de jazz i música contemporània, Sylvie Courvoisier, que als sis anys va començar a tocar el piano a Lausanne (Suïssa).
Juntament amb un dels palmers més sol·licitats del flamenc, José Jiménez Santiago, conegut com Bobote, i els tècnics de l'espectacle, formen un equip de "bojos per l'art", segons la directora Txiki Berraondo, que només ha mirat de "no espatllar" la feina de Galván, a de qui diu que està sempre en "procés alquímic" sobre qualsevol estímul que rep, generant nou material amb el seu cos.
Israel Galván confessa que aquesta obsessió per reinventar-se ha estat una necessitat per "sobreviure". En aquest sovint tancat món del flamenc, el ballarí s'ha anat donant "permisos", dom diu ell, per crear-se una "personalitat més forta". "Estic tot el dia en el taller de la meva ment i el meu cos", ha explicat Galván, que continua buscant la il·lusió amb el que fa "encara que sigui difícil".
A banda de la comunicació entre el cant, el piano, les palmes i el ball, que arriba a fer "vibrar" el muntatge, en paraules del seu amic i artista Pedro G. Romero, que ha dirigit la majoria dels seus treballs, 'La curva' també ofereix alguns espais de silenci, en què intenta ballar de manera que la seva pròpia rítmica "faci la percussió", intentant convertir-se "en instrument", segons ha explicat.
