"Aquí hi trobaràs una cosa que no veuràs enlloc més; sense copiar i fet sobre la marxa". Amb orgull, Josep Pujiula presenta la seva creació: un laberint de més d'un quilòmetre de llargada, amb pujades, baixades i camins falsos, l'estructura del qual està fet de fusta del riu que passa a tocar, sobretot acàcia. "A la gent els hi agrada molt perquè és bastant complicat". Per recórrer-lo de principi a fi es triga unes dues hores, segons els seus càlculs. Pel camí, també hi ha construïdes torres, cabanes, una bassa amb salts d'aigua, i fins i tot un petit museu. Tot un conjunt arquitectònic fet sense plànols que s'adapta al relleu del terreny. La idea és que la vegetació del bosc vagi tapant l'estructura i que el laberint quedi amagat.
Aquest torner mecànic de 73 any, jubilat i autodidacte, està en plena forma. Cada matí recorre el laberint per fer-hi retocs. "Si vull, sempre hi tinc coses a fer, perquè ja de manteniment hi ha molta feina". Els materials i el pas d'alguns visitants amb males idees, l'obliguen a fer ajustaments tot sovint. Explica que no hi pot tenir res de valor, perquè se li enduen. Fins i tot ha hagut d'inventar un sistema perquè no li obrin la bústia on a la gent li deixa missatges i alguna moneda. I és que a banda de l'estructura, el parc de cabanes està farcit d'objectes de tot tipus: maniquins, nines, quadres, portes, calaveres.. "Com més rars millor", apunta, i explica que les deixalles són l'indret ideal per trobar aquests objectes que llavors penja arreu del parc.
A la tercera va la vençuda
Aquest és el tercer cop que es decideix per tornar a reconstruir les estructures. La seva afició va començar quan tenia trenta anys amb una barraca on hi tenia animals i hi feia costellades. Però va passar a ser un "ocupa ocupat" i va haver de xafar-ho tot. El segon intent va quedar frustrat per les obres de desdoblament de la carretera que passa pel costat, la N-260, el principal motiu -a banda de l'al·legalitat del parc- que van obligar-lo a desmuntar les set torres i el laberint que havia construït . I aquest és el tercer cop i espera que sigui el definitiu. "El terreny no és meu i els ocupes sempre tenen problemes", diu, conscient que la seva situació és totalment atípica. I afegeix, "he fet una cosa que no pot existir: treballar quaranta anys en un terreny que no és meu, fer-hi una cosa pública i gratis".
Desenes de curiosos s'aturen cada setmana per veure què hi ha més enllà de les torres que es poden veure des de la carretera. "És impressionant", explica Eloi Perpinyà, un visitant que també ha volgut veure-ho de prop. "El laberint és força enrevessat i hi ha alguns llocs que són força estrets". Li sembla impossible que un sol home hagi pogut fer tot això i assegura que ho recomanarà als seus amics perquè el vinguin a veure.
El parc de can Sis Rals, que és com s'anomena, és un autèntic atractiu turístic - apareix en guies turístiques i llibres- per a aquesta població de la Garrotxa. Es va crear una plataforma de suport per evitar que es desmantellés per les obres i fins i tot la gent del poble va fer-li un homenatge l'any 2008, en reconeixement i agraïment de tots aquest anys, que han pogut venir a jugar en un indret com aquest, on els grans es fan petits. "Jo vinc aquí i m'ho passo bé; si la gent ve i ho valora, encara millor", conclou Pujiula.
Aquest torner mecànic de 73 any, jubilat i autodidacte, està en plena forma. Cada matí recorre el laberint per fer-hi retocs. "Si vull, sempre hi tinc coses a fer, perquè ja de manteniment hi ha molta feina". Els materials i el pas d'alguns visitants amb males idees, l'obliguen a fer ajustaments tot sovint. Explica que no hi pot tenir res de valor, perquè se li enduen. Fins i tot ha hagut d'inventar un sistema perquè no li obrin la bústia on a la gent li deixa missatges i alguna moneda. I és que a banda de l'estructura, el parc de cabanes està farcit d'objectes de tot tipus: maniquins, nines, quadres, portes, calaveres.. "Com més rars millor", apunta, i explica que les deixalles són l'indret ideal per trobar aquests objectes que llavors penja arreu del parc.
A la tercera va la vençuda
Aquest és el tercer cop que es decideix per tornar a reconstruir les estructures. La seva afició va començar quan tenia trenta anys amb una barraca on hi tenia animals i hi feia costellades. Però va passar a ser un "ocupa ocupat" i va haver de xafar-ho tot. El segon intent va quedar frustrat per les obres de desdoblament de la carretera que passa pel costat, la N-260, el principal motiu -a banda de l'al·legalitat del parc- que van obligar-lo a desmuntar les set torres i el laberint que havia construït . I aquest és el tercer cop i espera que sigui el definitiu. "El terreny no és meu i els ocupes sempre tenen problemes", diu, conscient que la seva situació és totalment atípica. I afegeix, "he fet una cosa que no pot existir: treballar quaranta anys en un terreny que no és meu, fer-hi una cosa pública i gratis".
Desenes de curiosos s'aturen cada setmana per veure què hi ha més enllà de les torres que es poden veure des de la carretera. "És impressionant", explica Eloi Perpinyà, un visitant que també ha volgut veure-ho de prop. "El laberint és força enrevessat i hi ha alguns llocs que són força estrets". Li sembla impossible que un sol home hagi pogut fer tot això i assegura que ho recomanarà als seus amics perquè el vinguin a veure.
El parc de can Sis Rals, que és com s'anomena, és un autèntic atractiu turístic - apareix en guies turístiques i llibres- per a aquesta població de la Garrotxa. Es va crear una plataforma de suport per evitar que es desmantellés per les obres i fins i tot la gent del poble va fer-li un homenatge l'any 2008, en reconeixement i agraïment de tots aquest anys, que han pogut venir a jugar en un indret com aquest, on els grans es fan petits. "Jo vinc aquí i m'ho passo bé; si la gent ve i ho valora, encara millor", conclou Pujiula.
