La Gioconda d’Amilcare Ponchielli torna al Gran Teatre del Liceu de l’1 al 15 d’abril amb l’espectacular producció del director d’escena, escenògraf i figurinista Pier Luigi Pizzi que va entusiasmar els espectadors l’any 2005. El mestre Guillermo García Calvo s’estrena al Liceu i també amb aquesta òpera plena de lirisme que comptarà amb un repartiment de primer nivell encapçalat per les sopranos Iréne Theorin, que debuta aquest esperat rol, i Anna Pirozzi. Sobre l’escenari les acompanyaran els tenors Brian Jagde i Stefano La Colla com a Enzo Grimaldo, les mezzosopranos Dolora Zajick i Ketevan Kemoklidze com a Laura Adorno i els baixos Ildebrando D’Arcangelo i Carlo Colombara com a Alvise, entre molts d’altres.
A la Venècia del segle XVII, Enzo Grimaldo estima Laura, esposa d’Alvise, després d’haver abandonat la dissortada Gioconda, filla de la Cieca, acusada de bruixeria. Pier Luigi Pizzi decideix situar aquest drama en una Venècia “estilitzada”, ajudant-se d’un “realisme poètic que narra a través d’estereotips simbòlics” com ara l’aigua, la boira, els canals, els ponts o les gòndoles negres i funeràries. Una espectacular posada en escena que en l’any de la seva estrena al Liceu va rebre elogis com el que Roger Alier li dedicava a La Vanguardia: “és una d’aquelles òperes que tenen tot allò que agrada als veritables amants de la lírica, i a més aquest cop hem tingut la sort de caure a les mans d’un director escènic (Pizzi) que ens ha ofert espectacle de qualitat”.
Aquesta obra, emblemàtica del període comprès entre la maduresa verdiana i el verisme incipient, és la partitura més celebrada d’Amilcare Ponchielli. A banda de la cèlebre “Dansa de les hores” i de l’ària del suïcidi de la Gioconda, la partitura amaga moments de gran lirisme i sensibilitat postromàntics, així com la magistral orquestració i l’escriptura vocal per a papers com Laura, la Cieca, Enzo Grimaldo o Barnaba.
La Gioconda és una òpera en quatre actes i llibret d’Arrigo Boito. L’estrena absoluta va ser el 8 d’abril de 1876 al Teatro alla Scala de Milà. A Barcelona va arribar per primer cop el 26 de febrer de 1883, al Liceu, on es va representar per darrera vegada el 25 d’octubre del 2005. En total s’ha representat 144 cops.
Retransmissió a cinemes
El 10 d’abril 122 sales de cinema d’arreu del món podran viure en directe l’òpera La Gioconda en una coproducció del Liceu amb RTVE, Mezzo i la productora Les Films Jack Fébus. A més, per a l’emissió s’ha realitzat un programa especial presentat per la periodista musical Eva Sandoval que acompanyarà la retransmissió amb entrevistes a l’equip artístic de l’òpera i del Teatre, Iréne Theorin, Dolora Zajick, Brian Jagde, Pier Luigi Pizzi, Guillermo García-Calvo, Francesco Marzola i Christina Scheppelmann. La retransmissió, que es fa en col·laboració amb la distribuïdora Rising Alternative i el programa Live in Cinemas, consolida el projecte audiovisual del Liceu a nivell internacional i contribueix a la difusió de l’òpera a nous públics i ciutats amb poca programació d’aquest gènere. L’emissió tindrà especial repercussió a Espanya, on es podrà veure a 69 sales, 21 d’elles a Catalunya. La resta de països que podran gaudir d’aquesta cèlebre òpera seran Alemanya (3 sales), Andorra, Àustria, Canadà (6 sales), Dinamarca (9 sales), Eslovàquia (10 sales), Estats Units (5 sales), Holanda, Itàlia (8 sales), Portugal (2 sales), Regne Unit (5 sales), República Txeca i Suïssa.
El temps aturat, exposició al Balcó Foyer
La Gioconda, a part de tenir tots els ingredients d’una gran òpera, inclou un dels ballets més populars i coneguts pel gran públic: la Dansa de les hores. Aquest homenatge musical al pas de les hores i al pas del temps ens ajuda a fer una lectura diferent de l’obra de la pintora Gloria Muñoz, que serà la protagonista de la nova exposició al Balcó Foyer El temps aturat. Si la música del ballet de “la dansa de les hores” representa i divideix les hores en quatre etapes: aurora, dia, capvespre i nit, El temps aturat en les pintures de Gloria Muñoz és l’art de les emocions, passions i inquietuds. El temps aturat, aquests instants immòbils on els elements que els componem queden com a imatge de què el temps ja no els importa.
