“Fer una Planeta” és una veritable fita per a moltes companyies del teatre català i per a totes les companyies gironines, que hi tenen el seu aparador. Ahir, la dramaturga i directora banyolina Clàudia Cedó, estava exultant perquè encara no havia portat a La Planeta de Girona la peça que la va fer visible en l’àmbit de les arts escèniques del país, Tortugues: La desacceleració de les partícules. I això que la va estrenar l’any 2015, en que va obtenir el Premi Butaca al millor text, amb la complicitat de la Sala Flyhard. Ahir, Tortugues va fer passar una bona estona al públic que omplia la sala i segur que fa passar una bona estona al que l’ompli demà (20.30h) i demà passat (18h).
Un pretès descobriment científic és l’excusa, el fil conductor, per parlar, sobretot, de la parella, malgrat que d’esquitllentes, sense aprofundir-hi, s’hi albiren d’altres temes quan es contraposen la vida a ciutat i al camp, o els límits ètics en l’experimentació científica, que és quan es navega per territoris una mica foscos. L’amor en el sentit més romàntic del terme és el rerefons dramàtic de la peça que té tres punts d’interès: la construcció de la dramatúrgia, l’energia i el ritme i, finalment, Dani Arrébola.
La juxtaposició de plans, dues realitats que transcorren paral·leles, però tanmateix juntes físicament a l’escenari, compartint vestuari, atrezzo i escenografia, fins a convergir física i dramàticament en els darrers minuts de l’obra, arriba en ocasions al virtuosisme. La construcció dramàtica, aquesta juxtaposició de plans que, posteriorment, Cedó també va utilitzar amb èxit a L’home sense veu (Sala Flyhard, 2016), però sobretot a Una gossa en un descampat (Sala Beckett, 2018), és el gran trumfo de l’obra.
La capacitat de l’autora banyolina per escriure rèpliques enginyoses, divertides i un molt bon control del ritme i de l’energia és un altre dels punts d’interès d’aquesta obra, amb aparició entre videogràfica i espectral, però molt divertida, de Carles Canut.
I finalment l’actuació portentosa de Dani Arrébola, que protagonitza els moments més còmics de la peça. Arrébola interpreta un personatge fascinat per les tortugues, un paio paranoic, obsessiu compulsiu, insegur, hipocondríac, estressat i malgrat tot, un simpàtic torracollons, que pateix una transformació, fins i tot física, que Arrébola, envoltat de bons intèrprets com Alícia Puertas, Clara Cols i Òscar Brull, fa totalment creïble. Sota una capa de pretès thriller científic, amb petits girs argumentals, s’hi amaga doncs una història d’amor, la d’en Joan (Dani Arrébola) i la Marta (Clara Cols), que són capaços de fer el que sigui l’un per l’altre. Hi ha moltes maneres d’explicar-ho. La de la Clàudia Cedó és enginyosa, divertida i original, amb un final poètic i emocionant.
Crítica realitzada en col·laboració amb la Revista Proscenium
Fitxa:
Autoria i direcció: Clàudia Cedó
Repartiment: Dani Arrébola, Clara Cols, Alícia Puertas i Òscar Brull
Escenografia: Elisenda Pérez
Il·luminació i espai sonor: Lluís Robirola i Xavi Gardés
Música Original: Àlex Torío
Vídeo: Lluís Robirola i Roser Blanch
