L’escriptor noruec Jo Nesbø torna a la novel·la negra amb “Sense pietat”, la catorzena entrega de la sèrie protagonitzada pel detectiu Harry Hole, que reapareix després de tres anys i mig d’absència literària. L’autor ha presentat el llibre en una trobada amb periodistes en què ha reflexionat sobre l’evolució del personatge, la influència del cinema en la seva obra i els límits de la violència en la ficció. La nova història s’endinsa en la indústria cinematogràfica noruega i explora les conseqüències de l’ambició artística, alhora que situa el protagonista davant d’una nova etapa personal marcada per la paternitat i la necessitat de recuperar el sentit de la seva vida.
La novel·la comença en un dels moments més foscos de Harry Hole, que ha perdut la feina a la policia, la dona que estimava i bona part dels vincles que el mantenien connectat amb la societat. La primera escena el presenta a la barana d’un balcó, a punt de suïcidar-se. Malgrat aquest inici, Nesbø considera que la història té un component esperançador perquè mostra el retorn progressiu del detectiu a la vida. “Al començament ho ha perdut tot, però al llarg de la novel·la torna a trobar un sentit a la seva existència”, ha explicat l’autor, que identifica la investigació criminal i la relació amb els seus fills com els dos elements que permeten al protagonista recuperar una certa estabilitat emocional.
Un detectiu addicte a perseguir assassins
Després de gairebé tres dècades escrivint sobre Harry Hole, Nesbø continua interessat en les contradiccions d’un personatge que necessita investigar crims, tot i que aquesta activitat no li proporciona felicitat. L’escriptor considera que el detectiu manté una relació gairebé addictiva amb la persecució dels assassins, comparable a la seva dependència de l’alcohol. “Harry és addicte a la caça. Quan finalment resol un cas i atrapa l’assassí, no hi troba la satisfacció que esperava. És com si busqués trobar-se a si mateix quan busca el criminal”, ha assenyalat.
Segons Nesbø, el protagonista se sent més proper als delinqüents que persegueix que no pas als seus companys de professió, una contradicció que reforça la seva condició de personatge solitari. Tot i això, necessita continuar investigant perquè és l’única activitat en què considera que pot ser útil a la societat. L’autor l’ha comparat amb un alcohòlic que no suporta el gust de l’alcohol, però que continua bevent perquè no pot evitar-ho. Aquesta dependència explica per què Harry Hole difícilment podrà trobar una pau definitiva mentre continuï protagonitzant novel·les. Per a Nesbø, tota història necessita un conflicte entre allò que el personatge té i allò que desitja aconseguir.
La principal evolució del detectiu, però, no es troba en la seva relació amb la feina, sinó en la manera d’afrontar els sentiments. Després de la mort de Rakel, Harry havia quedat profundament afectat i havia desenvolupat una actitud defensiva davant la possibilitat de tornar a estimar. A “Sense pietat”, en canvi, comença a acceptar que les relacions afectives comporten vulnerabilitat. “Crec que ara està preparat per tornar a obrir el cor, encara que sàpiga que el poden tornar a ferir”, ha explicat l’escriptor.
La paternitat transforma Harry Hole
La relació amb els fills ocupa un paper destacat en aquesta nova etapa. D’una banda, Oleg, el seu fillastre, adquireix més protagonisme, mentre que la presència del seu fill biològic permet explorar una dimensió emocional fins ara poc desenvolupada. Nesbø considera que la relació amb un infant petit representa un punt d’inflexió perquè situa Harry davant d’un amor incondicional que el deixa especialment exposat emocionalment. L’autor ha reconegut que aquesta part de la història està influïda per la seva pròpia experiència com a pare, una condició que va assumir relativament tard.
L’increment del protagonisme d’Oleg ha fet sorgir preguntes sobre una possible successió al capdavant de la sèrie. Nesbø, però, ha descartat que tingui previst substituir Harry Hole pel seu fillastre, almenys a curt termini. “No tinc plans immediats en aquest sentit, tot i que això no vol dir que no pugui passar”, ha afirmat, abans d’advertir amb humor que els lectors no haurien de confiar excessivament en les seves declaracions sobre projectes futurs.
L’escriptor també ha defensat que el pas dels anys ha fet més interessant el protagonista. Lluny de considerar esgotat un personatge que acumula catorze novel·les, assegura que cada nova història li permet aprofundir en una personalitat construïda al llarg de dècades. Ha comparat aquesta relació amb la que manté amb els amics de tota la vida, que cada vegada li desperten més interès a mesura que en descobreix noves facetes. “Harry continua sent el meu personatge preferit”, ha assegurat, convençut que el coneixement acumulat pels lectors també enriqueix la relació entre l’autor i el seu públic.
L’ambició artística i el món del cinema
Una de les particularitats de “Sense pietat” és la seva ambientació en el sector audiovisual, un entorn que Nesbø coneix de primera mà després d’haver participat durant tres anys en el desenvolupament de l’adaptació televisiva de Harry Hole per a Netflix. L’autor ha explicat que la seva relació amb el cinema es remunta a la joventut, quan les pel·lícules dels anys setanta van influir en la seva formació cultural tant com la literatura i la música. Aquesta vinculació s’ha intensificat amb les adaptacions de les seves obres i, especialment, amb la seva implicació directa en la producció televisiva.
L’experiència ha acabat traslladant-se a la nova novel·la, que retrata l’ambient cinematogràfic noruec i utilitza la figura d’un director de cinema assassí per explorar l’ambició dels artistes i la seva capacitat per justificar comportaments extrems en nom de la creació. Nesbø considera que la voluntat de deixar una obra mestra pot arribar a consumir una persona fins al punt de fer-li creure que està legitimada per vulnerar les normes socials. Aquesta és, segons l’escriptor, una de les qüestions centrals del llibre: què passa quan algú considera que la seva obra és més important que les regles que regeixen la convivència.
Preguntat sobre el cost personal de la seva pròpia ambició literària, Nesbø ha reconegut que és una persona exigent amb la seva feina, però ha rebutjat la imatge de l’artista condemnat a patir per crear. De fet, ha assegurat que els anys en què va treballar en ocupacions convencionals li van representar un sacrifici personal més gran que la dedicació a l’escriptura. “Com a escriptor, crec que només he rebut recompenses. He treballat moltes hores, però mai no m’he sentit realment decebut com a artista”, ha afirmat. Tampoc no considera que l’èxit de les seves novel·les li generi una pressió especial, perquè afronta cada nou projecte amb la voluntat d’escriure una obra que tingui valor per si mateixa.
La violència com a representació de la por
La duresa de les escenes criminals és una de les característiques habituals de les novel·les de Nesbø, però l’autor rebutja que la seva literatura pretengui reproduir fidelment la violència de la societat. Segons ha explicat, els crims funcionen principalment com un recurs narratiu per explorar les pors i les reaccions humanes davant del perill. “La violència de la ficció és gairebé una metàfora d’allò que ens fa por. No analitzem tant la violència com la nostra reacció davant d’aquesta violència”, ha argumentat.
Per il·lustrar aquesta idea, ha recorregut a la pel·lícula Tauró, en què l’animal representa una amenaça que desperta pors més profundes que el perill concret que suposa. Nesbø considera que les novel·les criminals utilitzen mecanismes semblants i que l’atracció humana per aquestes històries no és nova, sinó que ja apareixia en els contes tradicionals que escoltava durant la infantesa, sovint molt més violents que les versions que han arribat fins avui.
L’escriptor també ha qüestionat que sigui necessari augmentar progressivament la brutalitat de les escenes per mantenir l’interès dels lectors. De fet, considera que El lleopard probablement va representar el punt més alt de la seva trajectòria pel que fa a la descripció explícita de la violència. A parer seu, l’impacte d’una escena depèn més de la vinculació emocional que el lector manté amb els personatges que no pas de la quantitat de detalls violents que s’hi descriuen.
Netflix també ha canviat la manera com imagina Harry Hole
La recent adaptació televisiva de Harry Hole ha estat un altre dels temes de la trobada. Nesbø ha defensat que les novel·les i les produccions audiovisuals haurien de considerar-se universos independents, però ha admès que la influència entre tots dos formats és inevitable, especialment quan l’escriptor participa directament en el desenvolupament de la sèrie.
En aquest sentit, ha reconegut que la representació d’Oslo creada per a Netflix ha modificat parcialment la manera com imagina la ciutat quan escriu. En canvi, considera que el Harry Hole literari mantindrà diferències respecte del personatge televisiu, perquè l’actor aporta inevitablement la seva pròpia interpretació. Sobre el resultat de la producció, s’ha mostrat moderadament satisfet i ha admès que, com passa en qualsevol projecte creatiu, hi ha aspectes que hauria volgut resoldre d’una altra manera i d’altres que han funcionat millor del que esperava.
Pel que fa al llegat de Harry Hole dins de la novel·la negra nòrdica, Nesbø ha preferit evitar valoracions sobre la influència que les seves obres han tingut en altres escriptors. Considera que aquesta és una qüestió que correspon analitzar als lectors i als crítics, mentre que la seva feina consisteix a continuar desenvolupant les històries des de dins de l’univers que ha creat.
Amb “Sense pietat”, l’autor recupera un protagonista que ha envellit amb els seus lectors i que, després de catorze novel·les, continua atrapat entre la necessitat de perseguir criminals i el desig de reconstruir la seva vida personal. Una contradicció que Nesbø no té intenció de resoldre definitivament perquè, com ha recordat durant la presentació, sense conflicte no hi ha història.
