El Centre d’Estudis Avançats de Blanes (CEAB-CSIC) ha participat en l’elaboració del primer inventari que recull de manera unificada els 6.361 estanys i basses dels Pirineus, des de Catalunya fins a l’Aragó, Andorra i França. El projecte, batejat com a LacusPyr, permet identificar cada massa d’aigua mitjançant un codi georeferenciat únic i consultar-ne les característiques físiques, la localització i les diferents denominacions que ha rebut al llarg de la història.
La recerca, publicada a la revista científica Geoscience Data Journal, ha estat liderada pel Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF), amb la col·laboració del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC), el CEAB-CSIC de Blanes, la Universitat de Barcelona (UB) i la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB).
L’inventari inclou informació sobre la superfície, la fondària i la conca hidrogràfica de cadascun dels ecosistemes aquàtics, així com els noms oficials, les variants lingüístiques i les denominacions històriques. El catàleg abraça des de petites basses de només dos metres quadrats, que poden desaparèixer durant els períodes de sequera, fins a grans estanys de més de cent metres de profunditat.
Un identificador únic per evitar confusions
Una de les principals aportacions de LacusPyr és l’assignació d’un identificador georeferenciat a cadascun dels 6.361 estanys i basses. Aquest sistema permet que investigadors de diferents països treballin amb una mateixa referència, independentment del nom que rebi cada massa d’aigua.
“Aquest inventari és especialment rellevant, perquè aquesta georeferenciació permet ordenar la informació i evitar confusions en els estudis científics. També pot accedir-hi qualsevol persona interessada a conèixer els noms oficials i la localització”, explica Jordi Catalan, investigador del CREAF i del CSIC i primer autor de l’estudi.
Els responsables del projecte assenyalen que la toponímia dels estanys pirinencs ha experimentat nombrosos canvis al llarg del temps, sovint provocats per errors cartogràfics, diferències de pronunciació o modificacions en les denominacions oficials. Per aquest motiu, el catàleg no es limita a recollir el nom actual de cada estany, sinó que també incorpora les variants documentades històricament.
Estanys que han intercanviat els noms
Un dels exemples més representatius és el dels estanys de Plan i Cabidornats, situats al circ de Colomèrs, a la Val d’Aran, dins l’entorn del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici.
Les denominacions d’aquests dos estanys s’han anat intercanviant en la cartografia oficial durant les últimes dècades. A més, els noms que apareixien en antigues guies de muntanya no sempre coincideixen amb els que posteriorment es van establir oficialment. Aquesta situació també ha afectat la literatura científica, ja que alguns estudis utilitzen denominacions que han deixat de correspondre’s amb els noms cartogràfics actuals.
“A l’inventari, recollim els noms originals i li assignem un codi per evitar-ne més confusions”, explica Marisol Felip, investigadora del CREAF i de la Universitat de Barcelona. Un altre cas és el de les variants Redondo, Redó i Redon, que reflecteixen l’evolució lingüística i cartogràfica del territori.
Segons Catalan, la denominació Redondo apareixia en alguns mapes durant el franquisme, mentre que Redó es va utilitzar en determinada cartografia catalana. Actualment, el nom oficial en aranès és Redon.
El treball també documenta les diferències territorials en la manera d’anomenar aquestes masses d’aigua. En català s’utilitza habitualment el terme estany, mentre que en aranès es fan servir estanh o lac, especialment per als de dimensions més grans. A l’Aragó, en canvi, és habitual la denominació ibón per als estanys d’alta muntanya.
Basses de només dos metres quadrats amb una biodiversitat singular
L’inventari també incorpora petites basses que fins ara havien rebut poca atenció científica. Algunes tenen una superfície de només dos metres quadrats i moltes ni tan sols disposen d’un nom propi.
Una part d’aquests ecosistemes són temporals i s’assequen durant l’estiu, de manera que només hi poden viure organismes adaptats a l’alternança entre períodes amb aigua i períodes de sequera. Entre aquests organismes destaquen els anostracis, uns crustacis que poden presentar coloracions vermelloses o blavoses i formar poblacions nombroses.
La seva principal adaptació consisteix a produir ous de resistència que poden romandre durant molt de temps al sediment quan l’aigua desapareix. Quan les condicions tornen a ser favorables, aquests ous permeten recuperar les poblacions.
“Aquests ecosistemes temporanis i els organismes que els habiten encara han estat poc estudiats”, assenyala Catalan. L’investigador considera que assignar un codi a cadascuna d’aquestes basses constitueix un primer pas per conèixer millor uns hàbitats petits i sovint poc visibles, però amb un gran interès ecològic.
Els estanys més grans i profunds dels Pirineus
El nou catàleg també permet comparar les dimensions dels principals estanys pirinencs. Pel que fa a la profunditat, el lac Bleu encapçala la classificació amb 123 metres, seguit de l’ibón de Cregüeña, amb 105 metres, i l’estany de Certascan, amb 104 metres. Completen els cinc primers llocs els lacs de Caillauas, amb 101 metres, i Portillon, amb 100 metres.
L’estany de Certascan, situat al Pallars Sobirà, també destaca per la seva superfície de més de 60 hectàrees, que el converteix en el més gran de Catalunya. Per la seva banda, Cregüeña, al massís de la Maladeta, i el lac Redon es troben entre els estanys profunds que no han estat modificats per l’aprofitament hidroelèctric, una característica que els confereix un interès especial per a la conservació.
Quant a la superfície, els cinc estanys més grans dels Pirineus són, per aquest ordre, el lac de Matemale, el lac de la Bollosa, l’estany de Lanós, el lac Cap Long i l’étang Narguile.
El catàleg també identifica els estanys situats a més altitud. El primer és l’ibón Helado del Monte Perdido, a 2.987 metres, seguit de l’ibón Arrablo, a 2.963 metres; l’ibón Cordier, a 2.960; l’ibón Chelau de Llardana, a 2.899, i l’estanyet Pica, a 2.882 metres.
Quatre dècades d’estudis sobre els ecosistemes aquàtics
Un dels estanys amb una trajectòria científica més destacada és el lac Redon, considerat un dels ecosistemes d’alta muntanya més estudiats del món. Al voltant d’aquest estany s’han publicat aproximadament 105 articles científics. Jordi Catalan i Marisol Felip hi desenvolupen investigacions des de fa més de quatre dècades i són autors de moltes d’aquestes publicacions. Els investigadors també estudien altres estanys de l’entorn d’Aigüestortes, com el Llebreta i el Cabidornats.
Segons els responsables de la recerca, mantenir els estudis durant períodes tan llargs és fonamental per obtenir sèries de dades que permetin analitzar com responen els ecosistemes aquàtics als canvis ambientals i climàtics. Aquesta continuïtat també facilita reconstruir l’impacte de l’activitat humana al llarg de la història.
Amb la participació del CEAB-CSIC de Blanes, el projecte LacusPyr posa a disposició de la comunitat científica i de la ciutadania una eina comuna per identificar, estudiar i contribuir a la conservació dels milers d’estanys i basses que formen part del patrimoni natural dels Pirineus.
