El diari nord-americà The New York Times ha posat el focus internacional sobre Sílvia Orriols, alcaldessa de Ripoll i líder d’Aliança Catalana, a través d’un extens article d’opinió de Christopher Caldwell que analitza el seu ascens polític i la transformació que, a parer seu, està provocant dins l’independentisme català. El retrat és especialment contundent en descriure el discurs antiimmigració d’Orriols i les contradiccions que l’autor observa entre les seves promeses i les competències de què disposa.
Caldwell, autor de diversos llibres sobre immigració, islam i política occidental, presenta Aliança Catalana com “un dels partits polítics de més ràpid creixement d’Europa” i considera que té potencial per alterar de manera important la política catalana i espanyola. Al mateix temps, situa Orriols dins l’onada de dirigents que han aconseguit créixer electoralment convertint la immigració en l’eix central del seu projecte polític.
L’autor recorda algunes de les principals propostes de la dirigent d’Aliança Catalana: una moratòria a la immigració, l’expulsió dels immigrants que delinqueixin —també en el cas de delictes menors—, l’eliminació dels menús halal de les escoles públiques i la seva afirmació que l’islam és incompatible amb els valors occidentals.
Caldwell considera que, per la contundència d’aquestes posicions, Orriols pot sonar com “la mena més intransigent de nacionalista de dretes” habitual actualment a Europa. Matisa, però, que en altres qüestions no respon al perfil conservador tradicional i recorda, entre altres exemples, la seva acceptació dels drets de les dones, dels drets homosexuals i del dret a l’avortament.
Del nacionalisme polític a la “supervivència ètnica”
Una de les valoracions més dures de l’article arriba quan Caldwell analitza la transformació que Orriols estaria imprimint al nacionalisme català. Segons l’autor, està construint una versió “més populista, més rural i més confrontativa” d’un moviment que històricament havia estat vinculat a posicions progressistes i antifranquistes.
Caldwell considera que, en el plantejament d’Orriols, l’amenaça principal ja no procedeix tant de Madrid com “del món musulmà”. És en aquest punt on assegura que la dirigent d’Aliança Catalana ha traslladat la qüestió catalana “del poder polític a la supervivència ètnica”, una evolució que, afegeix, l’ha exposat a acusacions d’intolerància.
L’article recull les afirmacions d’Orriols sobre el retrocés de l’ús del català i la seva vinculació amb els processos migratoris. La dirigent sosté que la situació representa “la sentència de mort” de Catalunya com a nació si no s’aconsegueix revertir.
El text també vincula part de l’evolució política d’Orriols amb els atemptats jihadistes de Barcelona i Cambrils del 2017, recordant que l’imam Abdelbaki es-Satty havia exercit a Ripoll i havia captat diversos joves de la comunitat marroquina del municipi.
L’auge d’Aliança Catalana genera alarma
Caldwell dedica una part important de l’article al creixement electoral d’Aliança Catalana. Recorda els dos diputats aconseguits a les eleccions catalanes del 2024 i destaca les enquestes que apunten a un increment molt important de la formació.
Per a l’articulista, aquest creixement evidencia la capacitat de la immigració per alterar sistemes polítics que fins fa poc semblaven poc permeables a aquest tipus de discursos. Compara el fenomen amb l’auge de forces nacionalistes i restrictives amb la immigració als Estats Units, França, Alemanya, el Regne Unit, Hongria o Polònia.
L’article assegura que molts ciutadans han quedat desconcertats davant l’expansió d’aquest discurs en una Catalunya tradicionalment considerada progressista. Caldwell atribueix part de l’èxit a la capacitat comunicativa i oratòria d’Orriols, però sobretot al potencial electoral de les polítiques restrictives amb la immigració.
També descriu la fractura territorial que, segons ell, acompanya aquest fenomen. Davant la Catalunya urbana i cosmopolita de Barcelona, situa una Catalunya rural que estaria impulsant una nova forma de nacionalisme, amb Orriols com una de les seves principals expressions polítiques.
Acusacions de racisme, intolerància i “discurs d’odi”
El text del New York Times repassa igualment les controvèrsies que envolten l’alcaldessa de Ripoll. Recorda la denúncia presentada el 2024 per una fundació per un possible delicte d’odi arran de declaracions d’Orriols i de les restriccions aplicades a l’empadronament municipal.
També menciona l’enfrontament amb el president de la Generalitat, Salvador Illa, que la va acusar de practicar un “discurs d’odi”, i la reprovació del Parlament després que Orriols afirmés que una diputada que portava vel “normalitza la misogínia i el fonamentalisme islàmic”.
Caldwell considera, però, que les acusacions de racisme i intolerància han perdut capacitat per afectar políticament Orriols després d’haver estat utilitzades reiteradament contra ella. L’article recorda que la líder d’Aliança Catalana rebutja aquestes etiquetes i defensa que les seves posicions no responen al racisme sinó a una qüestió de “supervivència”.
“Sense independència, el seu discurs antiimmigració són només paraules buides”
La principal crítica política de Caldwell apareix al final de l’article. L’autor assenyala una contradicció fonamental en el projecte d’Aliança Catalana: les principals competències en immigració depenen de l’Estat espanyol, mentre que Orriols ha deixat clar que el seu partit no té cap interès a participar en el govern d’Espanya.
D’aquí extreu una conclusió especialment contundent: “sense independència, la seva postura dura contra la immigració és només ‘idle talk’”, expressió que es pot traduir en aquest context com a “paraules buides” o un discurs sense conseqüències pràctiques.
És a dir, segons Caldwell, Orriols pot construir bona part del seu projecte polític al voltant de l’expulsió d’immigrants, el control de fronteres o una reducció dràstica de la immigració, però no podria aplicar aquestes polítiques mentre Catalunya continuï formant part d’Espanya. Per això, l’autor considera que el discurs antiimmigració d’Aliança Catalana només adquireix coherència política si va indissolublement lligat a aconseguir la independència.
Caldwell tanca el seu retrat amb una comparació sobre la profunda mutació que considera que està experimentant el nacionalisme català. Si antigament la bandera nacionalista estava en mans dels qui “temien el feixisme”, escriu, ara estaria passant a mans dels qui “temen el globalisme”. Una transformació que, segons l’articulista del New York Times, no és exclusiva de Catalunya, sinó que forma part d’un fenomen polític que s’estén per Occident.
