El Gran Teatre del Liceu estrena una nova producció de La Gioconda, d’Amilcare Ponchielli, que consolida el pes d’aquest títol dins la trajectòria del teatre barceloní. Amb onze funcions programades del 17 de febrer al 2 de març, el Liceu superarà les 150 representacions d’aquesta òpera romàntica italiana, una fita que confirma la seva vigència i el favor sostingut del públic. La producció compta amb la direcció musical de Daniel Oren i la direcció escènica de Romain Gilbert.
Estrenada en el període comprès entre Don Pasquale i l’eclosió de la Giovane Scuola, La Gioconda és, juntament amb Mefistofele, una de les poques òperes italianes no escrites per Verdi que s’han mantingut amb regularitat en el repertori. El llibret d’Arrigo Boito articula un melodrama ambientat a la Venècia del segle XVII, on la venjança, l’amor i el poder es combinen en una trama d’alta tensió dramàtica.
La soprano Saioa Hernández, que alterna el paper protagonista amb Ekaterina Semenchuk, ha destacat aquest matí l’exigència vocal del seu paper assegurant que "és un dels rols que més exigeixen a la veu de soprano dramàtica". La cantant ha subratllat la importància de gestionar l’esforç al llarg de la funció: “Hi ha com una necessitat de regular-se molt bé al llarg de tota l’òpera”, ha explicat, tot recordant que el segon acte és “de focs artificials”, amb salts constants entre greus i aguts i un pes vocal creixent fins al desenllaç.
El repartiment reuneix sis grans veus que troben en aquesta partitura espais per al lluïment individual. Michael Fabiano i Martin Muehle s’alternaran com a Enzo, amb el celebrat “Cielo e mar”, mentre que el personatge de Barnaba, un dels més sinistres del repertori operístic, serà interpretat per Gabriele Viviani i Àngel Òdena. La partitura combina influències verdianes, una orquestració de ressonàncies wagnerianes, passatges corals d’arrel veneciana i danses pròpies de la Grand Opéra, amb la cèlebre “Dansa de les hores” com a moment culminant.
En l’àmbit escènic, Romain Gilbert ha optat per allunyar-se de la imatge idealitzada de la ciutat. “No volia agafar la imatge de postal de Venècia que tots coneixem avui”, ha afirmat. El director d'escena situa l’acció en una capital fosca i inquietant, marcada pel poder subterrani i per una xarxa d’espies que garanteix una aparent seguretat. Segons Gilbert, la societat del moment vivia entre la festa i la penitència, en una ciutat rica però profundament contradictòria.
La proposta visual reforça aquesta dualitat entre llum i ombra. “Sempre hi ha una oposició entre llum, foscor, religió i amor. I així és com hem construït l’escenografia”, ha explicat. L’escenografia d’Etienne Pluss i el vestuari colorista de Christian Lacroix contrasten amb una atmosfera que evoluciona cap a la foscor absoluta en el quart acte, fins a convertir-se en un espai de destrucció en el final de l’òpera.
Amb aquesta nova producció, el Liceu reafirma la vigència d’una obra mestra del romanticisme italià que conjuga espectacularitat coral, exigència vocal i una dramatúrgia d’alta intensitat. La suma d’un repartiment de primer nivell, una lectura musical rigorosa i una posada en escena d’impacte visual vol situar novament La Gioconda al centre del repertori i fer justícia a una partitura que continua interpel·lant el públic contemporani.
