Les praderies submarines retenen fins a 40 milions de tones de carboni a tot el món, segons els resultats d’un estudi internacional liderat pel Centre d’Estudis Avançats de Blanes (CEAB-CSIC). Tot i ocupar menys del 0,2% de l’oceà mundial, són capaces d’emmagatzemar més del 10% del diòxid de carboni que els oceans absorbeixen cada any.
Aquest treball, publicat a Nature, és el primer inventari mundial que tradueix en xifres l’aportació d’aquests boscos blaus per combatre el canvi climàtic, incorporant dades per regions, països i tipus de praderies. Els resultats mostren que aquests ecosistemes poden emmagatzemar igual o més carboni que els boscos tropicals, amb una retenció de set tones per hectàrea i any.
L’inventari detalla la captura i emmagatzematge de CO2 per part de les plantes marines fanerògames, així com la seva producció vegetal, és a dir, la seva capacitat de transformar el carboni en massa viva. Segons l’investigador del CEAB-CSIC Òscar Serrano, això permet que cada territori conegui “la importància dels seus propis boscos blaus”.
En xifres totals, les fulles, rizomes i arrels de les plantes oceàniques retenen fins a 40 milions de tones de carboni. Un exemple són les praderies de Posidònia, planta marina endèmica del Mediterrani, que viu fins als 45 metres de profunditat. A més de mantenir les aigües transparents i protegir la costa de l’erosió, actuen com a embornals naturals de CO2, transformant-lo en carboni orgànic mitjançant la fotosíntesi.
De mitjana, aquestes praderies acumulen 1,5 tones de carboni per hectàrea i fixen gairebé set tones cada any. “Són tan eficients que, per unitat de superfície, són comparables o fins i tot superiors als boscos tropicals”, destaca Serrano. En concret, poden retenir més de 800 tones de carboni per hectàrea, mentre que un bosc tropical enmagatzema unes 300 tones.
Els investigadors recorden que, sota el sòl marí, també s’acumula carboni durant milers d’anys, sempre que la praderia es conservi. No obstant això, alerten que s’ha perdut un 30% d’aquests ecosistemes des de finals del segle XIX, i un 15% en les darreres dècades. Per això, subratllen la necessitat urgent de protegir-los.
Diferències segons gèneres i regions
L’estudi indica que la capacitat de captura varia segons el gènere de la planta. Les praderies persistents, com la posidònia mediterrània, acumulen més carboni estructural, mentre que les colonitzadores destaquen per la seva rapidesa de creixement i alta capacitat de capturar CO2 cada any.
També hi ha diferències segons el mar: al Mediterrani, les praderies retenen molt carboni al sòl, però amb un ritme de captació anual més baix; mentre que al Pacífic nord o a l’Atlàntic temperat, les plantes més petites creixen més ràpid i capten més CO2.
Aquestes dades obren la porta a incloure les praderies marines als mercats de crèdits de carboni, juntament amb boscos, manglars i aiguamolls, dins dels sistemes de compravenda per reduir emissions.
La recerca ha estat liderada pel CEAB-CSIC i Biosfera Research & Conservation, amb la participació de la Edith Cowan University, la University of Western Australia, la James Cook University, l’Institut de Ciències del Mar (ICM-CSIC), la King Abdullah University of Science and Technology (KAUST) i el CONICET d’Argentina.
