La Costa Brava és la zona del litoral català amb menor concentració de microplàstics, segons un estudi del grup de recerca Tecnatox de la Universitat Rovira i Virgili (URV), que ha analitzat 580 quilòmetres de costa, del cap de Creus a Vinaròs. L’equip apunta que aquesta baixa presència es deu a les característiques físiques de la sorra, més gruixuda, fet que en dificulta la retenció. “A les platges de la Costa Brava vam detectar-ne menys acumulació. Això ho atribuïm al fet que la sorra és més gruixuda i fa que no retingui tants microplàstics com passa a les platges de sorra fina”, ha explicat Nora Expósito, investigadora del Departament d’Enginyeria Química de la URV.
En canvi, la platja de la Pineda, a Vila-seca, encapçala el rànquing amb 2.000 microplàstics per quilogram de sorra, el doble que la segona més contaminada, una platja de la badia del Fangar, al delta de l’Ebre, amb més de 1.100. L’estudi ha analitzat una cinquantena de platges, amb diverses mostres en les més extenses, i és el primer de caràcter exhaustiu que es duu a terme al litoral català.
A la Pineda, el 60% dels microplàstics corresponen a fibres tèxtils, sobretot de polièster, procedents del rentat de roba. Aquestes fibres arriben al mar a través de les aigües residuals, però la seva dispersió es veu limitada per la ubicació dels emissaris submarins entre el Port de Tarragona i el cap de Salou. També s’hi han detectat pèl·lets plàstics, provinents principalment de la indústria petroquímica. “En aquest punt, s’haurien d’escampar per l’aigua, però la ubicació dels emissaris submarins n’impedeix la dispersió”, ha assenyalat Joaquim Rovira, investigador del Departament de Ciències Mèdiques Bàsiques de la URV.
Altres punts amb concentracions significatives són la desembocadura del riu Ebre, especialment a la badia del Fangar, amb més d’1.100 unitats per quilogram, i les platges del Miracle i l’Arrabassada a Tarragona, amb més de 700 i 600 microplàstics respectivament. La cala de Vallcarca, entre Castelldefels i Sitges, també presenta valors elevats. Segons Rovira, això s’explica perquè “els microplàstics arriben al mar a través del riu Llobregat i viatgen cap a les platges del sud arrossegats pels corrents”.
Sorpresa al litoral barceloní
Els investigadors han quedat sorpresos en observar que el litoral de Barcelona, malgrat ser la zona més poblada de Catalunya, registra una concentració inferior de microplàstics que altres àrees del sud. “El que sí que ens ha sorprès ha estat veure que les platges de Barcelona concentren menys quantitats de microplàstics que altres punts situats més al sud entre Castelldefels i Vilanova i la Geltrú o a bona part de la costa de Tarragona”, ha dit Rovira.
A cada punt de mostreig —un total de 70, amb diverses mesures a les platges llargues— es van recollir mostres de la franja intermareal, la zona de sorra humida entre l’onada més alta i el nivell de l’aigua. Es van analitzar tant la mida com la composició química dels microplàstics. Els més grans (fins a 5 mm), formats per polietilè i polipropilè, provenen de la degradació d’objectes habituals com ampolles o pèl·lets industrials. Els més petits (menys de 0,5 mm) són principalment fibres tèxtils de polièster i poliamida, originades pel rentat de roba.
Impacte global dels microplàstics
Els investigadors recorden que els microplàstics són el resultat de la degradació de plàstics, molt persistents al medi. “El seu mal ús i la mala gestió dels residus, abocaments incontrolats, fa que els plàstics es fragmentin formant micro i nanoplàstics que trobem per tot arreu”, apunten Esther Marí i Jordi Sierra, investigadors de la UB. Afegeixen que aquests contaminants s’han detectat “en aigües continentals, marines, residuals, potables, en sòls i sediments, en mol·luscs i fins i tot en femtes humanes”. Per això, alerten que “els plàstics, amb tota probabilitat, són els contaminants xenobiòtics més abundants de la Terra”.
Nova tècnica d’anàlisi per fluorescència
L’estudi ha introduït una nova tècnica de detecció de microplàstics mitjançant fluorescència, que permet fer cribratges més ràpids i econòmics. El mètode consisteix a irradiar els filtres amb una longitud d’ona específica, la qual cosa fa brillar els fragments de plàstic i en facilita la identificació visual. Un subconjunt de mostres es va analitzar amb aquest nou sistema, i l’altre, amb el tradicional basat en espectroscòpia. Els resultats obtinguts van mostrar que la fluorescència és útil per identificar les zones més afectades en una primera fase del mostreig.
