La cuina apresa de mares, àvies, besàvies o sogres; la que necessita paciència i fer xup-xup i que està impregnada de records d’una època que ha quedat enrere. Allò que va començar com una proposta de la metgessa de família de Celrà (Gironès) Aroa Illa per estimular cognitivament les pacients d’edat avançada i combatre la solitud no volguda està a punt de convertir-se en un llibre de receptes que recull el llegat “d’una generació que no es pot perdre”. La doctora ha recopilat una setantena de receptes d’una trentena de les “àvies sàvies” del poble i el receptari sortirà a la llum a través de l’editorial ‘La Gamberra i la Trapella’. Per a les protagonistes de la història, escriure a mà les receptes ha estat un viatge per la memòria.
“La meva àvia era una persona encantadora, encara l’enyoro. Ella va ser qui em va ensenyar a cuinar així, a poc a poc, delicadament, i em deia que si no no em sortiria bé. I m’explicava com fer-ho exactament, sempre he seguit les seves receptes”, recorda Catalina Sureda, de 90 anys i una de les protagonistes del receptari.
Quan la doctora Aroa Illa li va proposar escriure alguns dels seus plats estrella, es va entusiasmar i va posar fil a l’agulla ràpidament. A més, ha estat prolífica perquè n’ha arribat a fer set. Totes elles, a més, acompanyades d’il·lustracions fetes a mà que evidencien la seva vena artística: “Sempre m’ha agradat dibuixar. He pintat molt”. Coca de trempó, arròs brut o llenties cuinades “de sa padrineta Maria” estan impregnades, a més, dels seus orígens a Mallorca, abans d’arribar a Celrà.
“Quan la metgessa m’ho va proposar li vaig dir de seguida que li faria l’escudella d’aquell temps, la que feien la meva mare i la meva sogra amb pocs diners, amb un parell o tres d’ossos i que continuo fent, tot i que ara li poso més coses que abans”, rememora Pepita Vidal, veïna de Celrà de 88 anys. En el seu cas, la flaire de les receptes l’han transportat a les cuines de la infància i la joventut, abans que comencés a treballar primer de minyona i després en una fàbrica: “Em recorda a casa meva”.
‘Recepta de l’àvia Pepita per fer l’escudella i carn d’olla bona i natural’ o ‘Vedella amb bolets, platillo de festa major’ són algunes de les seves aportacions al receptari. “El secret de la cuina és que t’agradi cuinar i que el que facis t’ho elogiïn una mica, que sentis l’agraïment perquè has tingut molta feina. La cuina vol temps i de pressa no es faran mai els plats que fèiem abans”, reflexiona.
La llavor del projecte que aviat es convertirà en un llibre es va plantar el setembre del 2023, durant una conversa que la doctora Aroa Illa va tenir amb la seva mare explicant-li el que signifiquen per a ella com a metgessa les àvies a qui atén dia rere dia, sigui al CAP o a domicili. “Em va dir, has de fer alguna cosa, aquestes dones tenen molt a dir, molt a compartir i és una generació que no es pot perdre”, explica Illa.
Amb aquesta idea al cap, una tarda va arribar al centre mèdic una pacient de 88 anys amb dolor al pit. Després de comprovar que no tenia cap patologia física, li va acabar dient a la metgessa que se sentia “molt sola”. Va ser aleshores quan la doctora li va proposar escriure un dels seus plats. “L’endemà al matí a les nou va entrar per la porta amb la recepta i feliç com un anís”, explica Illa que assenyala que ha comprovat que, més enllà d’un exercici cognitiu, escriure va lligat a rememorar i té “una vinculació emocional important que allibera d’aquest malestar”.
“Crec que el lloc on elles han passat més temps de la seva vida i on encara continuen treballant és a la cuina. És el seu espai, la seva identitat i vaig pensar que fer les receptes era una manera d’estimular-les i facilitar que fessin un viatge al passat i recordessin les mares, àvies, germanes, cosines, besàvies i veïnes, totes les dones amb qui han compartit aquest espai”, subratlla.
De mica en mica, ha acabat recopilant una setantena de receptes d’una trentena de dones de Celrà: les ‘Àvies sàvies’. La idea és que es publiqui pels volts de Sant Jordi o la festa major de la població (a principis de març). “Tres de les àvies malauradament ja no hi són i em fa molta pena perquè no veuran el resultat de la seva feina”, explica la metgessa.
El vincle amb la metgessa
Aroa Illa remarca que va escollir l’especialitat de medicina de família perquè era la que s’adaptava més als seus valors com a metgessa: “fragilitat, vulnerabilitat, dependència. Són paraules que es repeteixen diàriament. L’envelliment poblacional planteja un enorme repte directament vinculat a la nostra pràctica clínica, de manera que busquem no només incrementar l’esperança de vida sinó també poder aproximar els anys de vida a la qualitat de salut”. Per això, s’esforça a acompanyar les pacients, escoltar-les i crear-hi un vincle basat en “l’estabilitat, l’empatia i la confiança”.
Una de les receptes a qui Illa té més estima és, justament, una que no explica com preparar un plat: “No és una història i parla d’una festa que celebraven, que era la festa de batre, i parla de com compraven una oca i l’alimentaven fins que feien un àpat comunitari, criats inclosos, que era oca amb naps”. La va escriure la Rosa, una de les participants que ja no hi és.
Seguint la flaire de la cuina, la Catalina i la Pepita també han resseguit records i reflexionen sobre com ha canviat la vida. La Pepita, per exemple, recorda com la seva mare va idear una mena de pastís d’aniversari per al seu germà amb farro i sucre, per poder fer la celebració adaptada a l’estretor econòmica de l’època. També rememora la fascinació del primer cop que va veure la cavalcada dels Reis d’Orient a Barcelona: “Em va meravellar”.
La Catalina continua cuinant, ara per als seus nets: “Els agraden molt les meves sopes, sobretot la que faig per Nadal, de galets amb pilotetes molt petites. El meu fill també cuina molt bé, ha agafat una mica de la meva padrina i una altra mica de la mare”.
La seva neta li insisteix que continuï escrivint les receptes perquè es converteixin en un legat familiar, també amb les incorporacions i innovacions d’ingredients que ella mateixa va afegir a les receptes heretades per donar-hi “un toc especial”.
