La demarcació de Girona es troba per sota de la mitjana catalana en nombre d’habitatges de protecció oficial. Amb només un 8,5% de la totalitat d’habitatges protegits a Catalunya, Girona està per sota del seu pes poblacional dins del conjunt del territori, que és del 10%.
Aquesta situació és especialment preocupant en un context en què el Govern de la Generalitat té com a objectiu arribar al 9% d’habitatges socials el 2044, per igualar-se a la mitjana europea. Actualment, el parc de lloguer social a Catalunya representa l’1,7% de totes les llars, una proporció molt inferior en comparació amb altres països europeus.
Les Terres de l’Ebre, per contra, mostren una situació diferent: acumulen el 4,4% dels habitatges protegits de Catalunya malgrat tenir només el 2,3% de la població, segons dades de la secretaria d’Habitatge.
Aquesta disparitat territorial posa en relleu la distribució desigual dels habitatges socials a Catalunya, que afecten de manera desigual les oportunitats d’accés a una llar assequible en funció del territori.
La demanda, a més, continua augmentant. El 2023, es van comptabilitzar 46.608 sol·licituds per accedir a un habitatge protegit a Catalunya, gairebé tres vegades més que fa deu anys, una tendència que posa de manifest la pressió creixent per accedir a aquest tipus de llar.
Un dèficit d’habitatges que afecta la majoria de municipis catalans
Les dades de la secretaria d’Habitatge també mostren que gairebé dos de cada tres municipis no han registrat cap nova construcció de protecció oficial en els últims vint anys. Dels 947 municipis catalans, en 407 no hi consta cap habitatge protegit construït a partir del 1993.
Tot i això, el 2023 va ser un any especialment significatiu en aquest àmbit, ja que es van acabar 2.243 habitatges de protecció oficial a tot Catalunya, la xifra més alta des del 2012. No obstant això, aquests pisos només representen el 16% del total d’habitatges nous que es van construir aquell any.
D’acord amb les dades recollides pel pla territorial sectorial d’habitatge, les sol·licituds d’accés a habitatge social han augmentat de manera exponencial, fins a arribar a 46.608 l’any 2023. Això suposa un increment significatiu respecte a les 26.032 sol·licituds registrades cinc anys abans, el 2018, i molt lluny de les 16.853 sol·licituds de l’any 2013. A Girona, aquesta necessitat d’habitatge assequible ha augmentat de manera similar, tot i que les comarques gironines continuen patint un dèficit significatiu en el parc d’habitatge social disponible.
Model històric centrat en la venda i no en el lloguer
El model d’habitatge social desenvolupat a Catalunya durant el darrer segle s’ha centrat majoritàriament en la venda de pisos protegits, cosa que ha limitat la disponibilitat d’habitatge assequible per a lloguer.
Segons la presidenta de l’Observatori Metropolità de l’Habitatge de Barcelona, Carme Trilla, aquest model contrasta amb el que s’aplica a molts països europeus, on els pisos protegits solen mantenir el seu caràcter social per a ús de lloguer, cosa que permet garantir el seu propòsit original a llarg termini. Trilla explica que si aquests habitatges a Catalunya haguessin conservat la seva condició de protecció, Espanya tindria “el parc més gran d’habitatge protegit d’Europa”.
La portaveu del Sindicat de Llogateres, Carme Arcarazo, lamenta que històricament s’ha destinat una inversió significativa a habitatges de protecció oficial que, més tard, han estat privatitzats, perdent així la seva funció social. Segons Arcarazo, és positiu que s’incrementi la construcció d’habitatges socials, però remarca que és “fonamental” que els existents es mantinguin com a tal, per no continuar erosionant el parc social.
El model de col·laboració públic-privat, molt utilitzat a Catalunya, ha rebut crítiques de diverses veus del sector, que denuncien que la part privada prioritza el rendiment econòmic per sobre de l’interès social, mentre que el sector públic assumeix els costos. Aquesta situació ha generat un dèficit en la disponibilitat d’habitatge assequible a llarg termini, agreujant la crisi d’habitatge al país.
L’àrea metropolitana concentra la majoria d’habitatges protegits
La majoria d’habitatges de protecció oficial a Catalunya es concentren a l’àrea metropolitana de Barcelona, on es troben més del 60% d’aquests. Al conjunt del territori català, a finals del 2023, hi havia 116.196 llars qualificades d'habitatges protegits, comptant només aquells que han obtingut aquesta classificació a partir de 1993.
A Barcelona, la capital, es troben més habitatges protegits que en cap altre municipi, amb 21.909, seguida per Sabadell amb 6.075, Terrassa amb 3.779 i Lleida amb 3.729. L’Hospitalet de Llobregat, Badalona i Tarragona també registren xifres elevades d’habitatges socials.
Alguns municipis de més de 5.000 habitants, com Guissona (amb 79 habitatges de protecció per cada 1.000 habitants), Amposta (74), Súria (62) i Montmeló (50) presenten una alta taxa de llars assequibles, fet que suposa un recurs important per a les famílies amb dificultats econòmiques.
Objectius futurs: 275.000 habitatges en dues dècades
El Govern ha anunciat un pla ambiciós per incrementar el parc d’habitatge social, amb la promesa de construir 50.000 nous pisos públics fins al 2030 i arribar als 275.000 en les pròximes dues dècades. Aquest pla suposaria una mitjana de 8.300 nous habitatges cada any, una xifra que mai s’ha assolit des de l’any 2002. L’objectiu és que el 60% de les llars que es construeixin cada any siguin d’habitatge social, per així apropar-se al percentatge europeu de lloguer social. Aquest pla és un “instrument essencial” de planificació territorial, previst per la llei d’habitatge del 2007, però que no es va aprovar fins aquest octubre, amb un retard de 17 anys.
Tot i les intencions del Govern, diversos representants del sector immobiliari es mostren escèptics respecte a la viabilitat del projecte. El gerent de la Cambra de la Propietat Urbana de Barcelona, Òscar Gorgues, assegura que per aconseguir-ho caldria una major claredat en la ubicació dels terrenys i els recursos necessaris. També manifesta dubtes pel que fa al finançament i alerta que els promotors privats no assumiran projectes d’aquest tipus a causa de la “inseguretat jurídica” i els “altius costos urbanístics”.
El portaveu de Pisos.com, Ferran Font, comparteix aquesta visió i assenyala que el que s’ha construït fins ara a Catalunya és una ínfima part de l’objectiu marcat. Font també destaca la manca de sòl disponible a les zones més tensades, com Barcelona i l’àrea metropolitana, on la demanda és més alta. A més, adverteix que és necessari establir mecanismes per incentivar els promotors privats i augmentar la capacitat d’actuació del sector públic.
Una aposta per accelerar els processos de llicències
Un dels problemes que el sector immobiliari destaca és la lentitud en els processos administratius per a l’aprovació de llicències de construcció. El president de l’Associació de Promotors de Catalunya (APCE), Xavier Vilajoana, explica que els permisos pre i post construcció sovint triguen més que la pròpia construcció de l’edifici, fet que complica l’execució de projectes de lloguer social.
El Govern ha plantejat una reforma per reduir a la meitat el temps d’aprovació de llicències d’obra per a habitatge protegit, però Vilajoana subratlla que aquesta mesura podria ser complicada d’implementar en el cas dels habitatges destinats a la compra, donada la complexitat dels processos legals i les potencials reclamacions de tercers.
Crítiques a l’especulació del mercat privat
En una entrevista a la presidenta de la fundació Hàbitat 3 i de l’Observatori Metropolità de l’Habitatge de Barcelona (O-HB), Carme Trilla, explica que Catalunya arrossega un segle de construcció d’habitatge públic “però destinat a la venda, i no al lloguer”, cosa que, segons ella, també ha passat amb l’habitatge de protecció oficial (HPO) privat. Així, un cop canviava de mans, la llar ja era lliure, cosa que “no s’entén” a l’estranger, on l’habitatge sempre se sol mantenir protegit perquè es fa servir per a lloguer. Trilla explica que si aquests pisos continuessin amb el seu propòsit original, Espanya tindria “el parc més gran d’HPO d’Europa”.
En la mateixa línia, la portaveu del Sindicat de Llogateres, Carme Arcarazo, creu que el problema ha estat que s’ha fet “inversió en habitatge protegit però que després es privatitza i no compleix amb cap funció d’interès general”. Segons ella, construir-ne sempre és “bona notícia” però el que és “elemental” és que el que ja existeix “no es privatitzi”.
El model públic-privat que s’ha tirat endavant històricament, segons ella “és un desastre”, ja que la part privada “només busca augmentar els seus beneficis” mentre que el sector públic “és el que acaba carregant amb els costos”.
