El grup Germà Negre ha llançat el seu nou treball discogràfic, titulat Puja aquí dalt i balla, un àlbum que revisa i complementa el cançoner popular de tradició oral amb vuit cançons. Inspirat per la famosa expressió carregada de sornegueria i doble sentit, el títol simbolitza l’essència del grup: una combinació d’humor, ironia i un profund respecte per la cultura popular catalana.
Aquest nou disc ha estat enregistrat als Estudis Ground de Cornellà del Terri (Pla de l'Estany), sota la direcció sonora de Pau Vinyoles i amb un procés d’autoproducció col·lectiva. La sonoritat es manté fidel a la tradició musical, però amb un toc modern que introdueix textures electròniques mitjançant sintetitzadors. El resultat és un àlbum eclèctic que, sense perdre l’arrel tradicional, explora diversos estils musicals.
Germà Negre, conegut pel seu treball amb el cançoner tradicional, transforma i adapta cants populars per explicar històries del passat que, tanmateix, mantenen una vigència sorprenent. Un exemple clar és la peça “La cançó de les mudances”, un clàssic irlandès adaptat a la llengua catalana amb versos de Josep Maria de Sagarra. Aquesta metodologia creativa es repeteix a la cançó “El Baile del Japó”, que uneix versos de J.M. Buscangrunes (Pompeu Gener) i Santiago Rusiñol amb les troballes del mestre Jaume Arnella.
Puja aquí dalt i balla inclou col·laboracions amb músics destacats de la cultura catalana, com Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries a “Coll d’oca” o Alba Careta, que aporta la seva veu dolça i la trompeta a la “Cançó de les mares”. També hi participen les Pitxorines, un grup emergent de Mallorca, amb la seva versió de la peça popular “El marinero”.
El disseny del disc, creat per Carai Estudis, presenta una estètica diferent de la tradicional, fugint dels elements habituals de la cultura popular per explorar nous llenguatges visuals. Amb la imatge icònica d’un dit del mig aixecat, cobert de la textura d’una bola de discoteca, Germà Negre vol demostrar que la tradició pot manifestar-se amb estils visuals més contemporanis, sense perdre la seva essència.
