La filòloga gironina, Helena Borrell, publica 'Fem que soni bé' (Angle Editorial), un assaig on reflexiona sobre la minorització del català i la relació que aquesta situació té amb el greu de prestigi i legitimitat que s'atorga al registre col·loquial.
Si bé es tracta d'un català "informal" que es parla entre família i amics, assegura que cada vegada es pot sentir més sovint en sèries, mitjans de comunicació o xarxes socials. En una entrevista, Borrell insisteix a donar-li "la importància" que es mereix, però també avisa de la necessitat de tenir "bons models". "Si convides un col·laborador a un mitjà públic, ha de tenir un català decent", assenyala.
“L’assaig parteix de la idea que molta gent se sent incòmode amb el registre col·loquial. No els sona bé, o no el consideren apropiat per certes situacions comunicatives”, detalla.
En aquest sentit, explica que quan la gent es troba davant aquest registre de forma espontània, en espais d’entreteniment, sigui en ràdio, televisió o al món digital; considera que “està molt interferit” i incorpora, per exemple, “castellanització o manca de pronoms febles”.
D’altra banda, però, en sentir aquest mateix tipus de registre en doblatges, “hi ha gent que no se’l creu” perquè, segons l’autora, els sona “massa genuí”. “Per això s’ha de trobar un equilibri entre els dos models, que no sigui extremadament castellanitzat, però que tampoc soni massa encarcarat”, detalla.
La necessitat de “bons models” i més varietat
Per fer-ho, Borrell reivindica la necessitat de disposar de “bons models” als mitjans de comunicació públics, ja que creu que en els darrers anys hi ha hagut una certa “relaxació” pel que fa a la seva “missió” en matèria de llengua. “El problema no ve dels periodistes que ho solen fer bé, com en la llengua espontània dels espais d’entreteniment, on moltes vegades es fitxen col·laboradors que no tenen cap formació en matèria lingüística”, afirma.
Per això, subratlla la importància de “mirar qui es convida” perquè hi ha “molta gent que parla bé, i que té uns bons models que es podrien imitar”. Per altre costat, l’autora fa un toc d’atenció en termes de diversitat dialectal, ja que la societat està “molt acostumada” a sentir un determinat tipus de català. “Està molt basat en l’estàndard, molt central, i en què predomina Barcelona. No sentim res d’altres llocs, ni tampoc altres dialectes de fora de Catalunya”, lamenta.
Pel que fa als doblatges en català, admet que es tracta d’un “os de mal rosegar”. “Si tens un personatge que és de Nova York i li poses un accent de Lleida la persona que està mirant la pel·lícula pot detectar un element dissonant”, explica. “Ha de ser una cosa neutra perquè es corre el risc d’estigmatitzar gent i que perdi la versemblança”, afegeix. Això sí, una opció que defensa Borrell és compartir materials ja doblats d’altres llocs, com per exemple el País Valencià, o les Illes Balears.
La importància de la llengua parlada
A més de posar el focus en el català col·loquial de la ficció, l’assaig pretén ser un al·legat sobre la importància de la llengua parlada i una proposta adreçada a tots els qui s’escarrassen perquè el català floreixi, tant oralment com en l’escriptura dels registres informals.
Per això, el llibre no aspira a presentar receptes màgiques, ja que la mateixa autora subratlla que cal ser conscients que els factors sociolingüístics, ideològics i polítics no són favorables, especialment en un context com l’actual, digitalitzat, globalitzat i amb nous fluxos migratoris.
En la segona part de l’assaig, Borrell conclou que la solució passa per promocionar un català col·loquial de primera, a través de la normalització de la diversitat lingüística del català tant en els mitjans de comunicació, a les plataformes digitals, en els productes culturals com també a les aules.
Per aconseguir-ho, calen agents de prestigi que difonguin els col·loquials de cada parlar, que representin diferents capes socials, sexes o franges d’edat i que es converteixin en exemples per a la resta de parlants.
Sobre els castellanismes
Pel que fa als castellanismes en determinada producció cultural – sobretot en llenguatge juvenil – Borrell opina que “si no és allò que defineix la llengua, en determinats contextos no passa res”, ja que ajuda a obrir la porta a l’“espontaneïtat” i la “versemblança”. “En certs contextos tampoc s’ha de posar el crit al cel”, sosté, “no crec que facin tant mal els castellanismes puntuals com el problema que tenim amb la llengua en general que tendeix a convergir en castellà pel que fa a l’estructura”.
“L’assaig parla de qualitat, però també hi ha el tema de l’ús”, recorda, “i el problema més gran que tenim és com reflotar el català pel que fa a l’ús”. Tot i que l’autora admet que ja s’estan fent moltes coses avisa que l’esforç ha de ser conjunt, acompanyat d’una planificació lingüística, ja que es tracta d’una problemàtica que “comença a ser urgent”.
Premi d’Assaig Irla 2023
‘Fem que soni bé’ ha estat guardonat amb el Premi d’Assaig Irla 2023. És el segon llibre de la filòloga, després de publicar l’any 2021 ‘100 paraules de l’Empordà i part de l’estranger’ (Cossetània), un llibre divulgatiu en què reivindica el parlar empordanès i reflexiona sobre llengua, cultura i tradicions.
