Tenia curiositat per tornar a veure i escoltar Pau Vallvé damunt d'un escenari després de donar-me un hiatus musical que es remunta a la seva etapa a Banyoles (Pla de l'Estany) entorn el 2013. El cantautor que aleshores coneixia i vaig escoltar en un pis d'estudiants de Girona en una performance íntima era un jove enfadat i deprimit que projectava les lletres a crits en una mena de ritus terapèutic.
Al finalitzar em vaig apropar per dir-li com adorava la seva música i com m'hauria agradat anar-lo a veure a l'Auditori de Girona unes setmanes abans, però en defensa meva li vaig explicar que estava passant per una etapa "complicada" a nivell sentimental i assistir al seu concert m'hauria "abocat al suïcidi".
Passat el temps però, Vallvé ha processat aquests i molts sentiments. Ha descobert la manera, mica en mica, d'omplir amb esperança la lletra de les seves cançons malgrat les melodies encara tenien un deix de melangia i tristor.
Amb 'La vida és ara" (2020) ideat durant el confinament en un soterrani, va aconseguir igualar les lletres amb la música i amb ":)" (2022) el barceloní ha portat a la pràctica la teòrica felicitat a la qual feia referència en el disc anterior.
Ahir al Portalblau de l'Escala (Alt Empordà), en un concert que s'havia ajornat per la tramuntana la setmana anterior però que igualment va omplir les grades de la Mar d'en Manassa, Vallvé va oferir una vetllada potent i alegre. La nit també va tenir espai per antics coneguts com "17820"; "Amics dels cirerers" o "Protagonistes", però la tonalitat dominant va ser l'esperançadora felicitat que tot ell desprèn i contagia.
És per tot això que un servidor ja es pot acomiadar d'aquell Vallvé que havia conegut en les etapes primerenques, confessar-li que això nostre ha estat molt bé, però ara toca gaudir del nou Pau, el feliç, alegre, content i satisfet. Exactament tal i com va quedar ahir el públic assistent a l'Escala.
