Acompanyada per les notes en sottovoce dels instruments de l'orquestra Gio Symphonia, Monica Bellucci va irrompre a l'escenari del Festival Castell de Peralada seguint un camí de roses repartides pel terra amb un vestit de la mateixa Maria Callas i una reproducció del seu sofà al pis de París que l'esperava al centre de l'escena. Allà, va recitar una vintena de cartes que l'artista va escriure entre els anys 50 i 70 mentre l'orquestra interpretava temes d'òperes amb fragments enregistrats de la cantant.
'La Gioconda', 'Norma', 'La Traviata', 'Tosca' i 'Andrea Chénier' són algunes de les òperes que van donar vida Callas a Peralada perquè, mentrestant, Bellucci s'encarregava de donar-li mort epístola rere epístola. El públic va ser testimoni de la visió que el director Tom Volf (expert en la diva) tenia de l'artista, recollint totes les cartes que va considerar més rellevants i que contenien una pàtina de tristesa que deixava palès en cada línia.
Bellucci va mostrar a una novaiorquesa feble, sentimental, melancòlica, preocupada, amargada, trista i plena de pena. Hom fins i tot arriba a pensar que Callas no va ser feliç ni un segon de la seva vida, fet que contrasta amb la bellesa de les òperes que interpretava. És una llàstima desaprofitar a una actriu de la talla de Monica Bellucci en un espectacle on només les primeres files poden gaudir del seu bagatge interpretatiu. Una pantalla amb una càmera mostrant el seu rostre mentre recitava les epístoles hauria dotat de molta més força un espectacle que ja ha recorregut des de l'any passat per diversos escenaris europeus i acabarà el 2022 a París.
Si bé és cert que Volf ha sabut plasmar la delicadesa de Callas (en gran part gràcies a Bellucci), no ho és menys el dir que la funció està mancada de ritme. Els 90 minuts és fan eterns degut també a que la idiosincràsia de l'espectacle no permet al públic interactuar amb aplaudiments entre lectures o peces musicals. Tanmateix només per veure Bellucci, escoltar Callas i visitar Peralada, paga la pena la penitència.
