Al centre instal·lat al Parc dels Aiguamolls de l'Empordà hi tenen actualment tretze aus ingressades, de les quals cinc van arribar amb perdigons al cos. La recuperació d'una perdigonada és un procés molt lent i laboriós. Després de la diagnosi, comença el període de recuperació que pot anar des d'un mes fins a mig any en el pitjor dels casos.
Òlives, esplugabous, astors, aligots, ducs o bernats pescaires són alguns dels pacients que han passat per al centre de recuperació. Estan protegits per llei i caçar-los està considerat un delicte però encara hi ha furtius que els disparen i no només amb un sol tret sinó amb perdigonades de fins a nou impactes en els casos més dramàtics. Segons el responsable del centre, Berto Minobis 'costa molt de creure que és un error; creiem que és totalment intencionat'. La prova és que totes les aus rapinyaires estan protegides i per tant no hi ha possibles confusions. Explica que encara hi ha la falsa creença que els rapinyaires minven les preses cinegètiques que busquen els caçadors, quan en realitat moltes de les espècies com ara l'aligó tenen una alimentació variada, incloent fins i tot animals debilitats o ja morts. Per altra banda, fan una funció molt important de control d'espècies i de plagues, que resulten de gran interès fins i tot per als pagesos. Però als furtius sembla no importar-los, segons explica Minobis.
També es donen casos d'ocells marins disparats, com ara un mascarell, que han estat abatuts des d'una barca o des de la platja. 'No ho entens; et pot arribar fins i tot un mussol que menja insectes' afirma amb indignació el responsable, que subratlla que és obra d'un grup molt minoritari del col·lectiu de caçadors a qui els agents rurals els resulta molt díficil 'enxampar' mentre duen a terme aquestes pràctiques.
Els efectes del perdigó
Quan un perdigó impacta contra el cos d'un ocell, els danys varien en funció del lloc on el toqui. L'impacte amb el terra també els provoca altres lesions, com ara traumatismes cranials o hemorràgies, sense oblidar la intoxicació del plom de la munició que queda al terra i que pot ser ingerit per un altre animal. L'ús dels Raigs X, fets a un altre centre, és de gran ajuda a l'hora de detectar la munició però la veterinària del centre, Maria Piferrer, explica que sovint, quan arriben morts, se'ls atribueixen altres causes com ara l'atropellament i no es detecta que és per tret.
A banda, el nombre d'exemplars que arriben al centre són només una part del total d'abatuts. Són aquells afortunats que han anat a caure en algun lloc visible i que han estat localitzats per particulars i agents rurals. Molts dels ferits acostumen a amagar-se per no ser preses fàcils o cauen en llocs de difícil accés. La majoria dels casos provenen de les planes del Baix i l'Alt Empordà, mentre que els exemplars localitzats en zones de muntanya o de bosc com ara la Garrotxa són menys abundants. Per tot això, els tècnics del centre són molt conscients que a dia d'avui desconeixen les xifres reals del total de perdigonats ni el percentatge que els arriba a les instal·lacions.
Un augment d'ingressos
Amb les xifres a la mà, però, el que sí que han vist és que aquest 2010 s'han triplicat el nombre d'ingressos – dels dos de l'any passat en el mateix període s'ha passat a un total de set- i la temporada 2009-2010 ha estat la que més perdigonejats han rebut en els últims sis anys. Així, durant la temporada 04-05 van atendre'n 15; el 05-06 només 4, i les dues temporades següents en van rebre deu respectivament. En aquesta última, que encara no ha acabat, ja en porten 18.
Segons les estadístiques de què disposa el centre, gairebé un 40% dels ocells amb perdigons tornen a ser alliberats, mentre que a un 35% se'ls ha de sacrificar o un 8% moren en no superar les ferides. El percentatge restant correspon a aquelles aus que van a parar a altres centres amb més mitjans per a la seva recuperació.
Òlives, esplugabous, astors, aligots, ducs o bernats pescaires són alguns dels pacients que han passat per al centre de recuperació. Estan protegits per llei i caçar-los està considerat un delicte però encara hi ha furtius que els disparen i no només amb un sol tret sinó amb perdigonades de fins a nou impactes en els casos més dramàtics. Segons el responsable del centre, Berto Minobis 'costa molt de creure que és un error; creiem que és totalment intencionat'. La prova és que totes les aus rapinyaires estan protegides i per tant no hi ha possibles confusions. Explica que encara hi ha la falsa creença que els rapinyaires minven les preses cinegètiques que busquen els caçadors, quan en realitat moltes de les espècies com ara l'aligó tenen una alimentació variada, incloent fins i tot animals debilitats o ja morts. Per altra banda, fan una funció molt important de control d'espècies i de plagues, que resulten de gran interès fins i tot per als pagesos. Però als furtius sembla no importar-los, segons explica Minobis.
També es donen casos d'ocells marins disparats, com ara un mascarell, que han estat abatuts des d'una barca o des de la platja. 'No ho entens; et pot arribar fins i tot un mussol que menja insectes' afirma amb indignació el responsable, que subratlla que és obra d'un grup molt minoritari del col·lectiu de caçadors a qui els agents rurals els resulta molt díficil 'enxampar' mentre duen a terme aquestes pràctiques.
Els efectes del perdigó
Quan un perdigó impacta contra el cos d'un ocell, els danys varien en funció del lloc on el toqui. L'impacte amb el terra també els provoca altres lesions, com ara traumatismes cranials o hemorràgies, sense oblidar la intoxicació del plom de la munició que queda al terra i que pot ser ingerit per un altre animal. L'ús dels Raigs X, fets a un altre centre, és de gran ajuda a l'hora de detectar la munició però la veterinària del centre, Maria Piferrer, explica que sovint, quan arriben morts, se'ls atribueixen altres causes com ara l'atropellament i no es detecta que és per tret.
A banda, el nombre d'exemplars que arriben al centre són només una part del total d'abatuts. Són aquells afortunats que han anat a caure en algun lloc visible i que han estat localitzats per particulars i agents rurals. Molts dels ferits acostumen a amagar-se per no ser preses fàcils o cauen en llocs de difícil accés. La majoria dels casos provenen de les planes del Baix i l'Alt Empordà, mentre que els exemplars localitzats en zones de muntanya o de bosc com ara la Garrotxa són menys abundants. Per tot això, els tècnics del centre són molt conscients que a dia d'avui desconeixen les xifres reals del total de perdigonats ni el percentatge que els arriba a les instal·lacions.
Un augment d'ingressos
Amb les xifres a la mà, però, el que sí que han vist és que aquest 2010 s'han triplicat el nombre d'ingressos – dels dos de l'any passat en el mateix període s'ha passat a un total de set- i la temporada 2009-2010 ha estat la que més perdigonejats han rebut en els últims sis anys. Així, durant la temporada 04-05 van atendre'n 15; el 05-06 només 4, i les dues temporades següents en van rebre deu respectivament. En aquesta última, que encara no ha acabat, ja en porten 18.
Segons les estadístiques de què disposa el centre, gairebé un 40% dels ocells amb perdigons tornen a ser alliberats, mentre que a un 35% se'ls ha de sacrificar o un 8% moren en no superar les ferides. El percentatge restant correspon a aquelles aus que van a parar a altres centres amb més mitjans per a la seva recuperació.
