La Carolina Rovira, de 63 anys, amb dues filles i veïna de Girona, va passar-se tretze anys cuidant la mare, que després de patir un ictus va quedar en estat vegetatiu. Aquesta experiència li ha servit per tenir clar que no vol que els seus familiars hagin de viure una situació semblant, i per això ha decidit fer un DVA. Argumenta que quan una persona es troba en un estat com el vegetatiu no pot decidir, i també és difícil que ho puguin fer els familiars, ja que "sembla que vulguin matar" el pacient. "És mentida que mentre hi ha vida hi ha esperança", afegeix Rovira, tot recordant els últims anys de la seva mare.
De fet els temors al dolor i a quedar-se en un estat vegetatiu són alguns dels que més es repeteixen en els testaments vitals que el Departament de Salut ha registrat des que va començar a recopilar-ne, el 2002.
No rebre diàlisi o una reanimació cardiopulmonar, per exemple
Pot fer el DVA qualsevol persona major d'edat, i ha de fer constar al document les instruccions que han de seguir els professionals sanitaris i en quines situacions s'han de seguir aquestes premisses, o els límits amb relació a l'actuació mèdica. D'aquesta manera, es pot deixar per escrit no iniciar o retirar tractaments com ara la ventilació mecànica, la reanimació cardiopulmonar, la diàlisi, la nutrició artificial o la hidratació al final d'una malaltia incurable. En aquest sentit, la presidenta del Comitè d'Ètica Assistencial del Trueta i infermera de la UCI de l'hospital, Carme Majó, explica que el DVA serveix per plantejar-se "amb quina dignitat es vol morir i on es vol arribar".
El que es deixa per escrit al testament vital no pot contradir la llei vigent, que per exemple penalitza l'eutanàsia. Fora d'aquests casos, però, la legislació estableix que s'ha de respectar la voluntat del pacient. En el document també es designa un representant, que és l'interlocutor amb l'equip sanitari en cas que el pacient no pugui expressar la seva voluntat per sí mateix. Així mateix, també s'hi poden especificar les voluntats relatives a la donació d'òrgans, a l'entrega del cos per a la investigació científica o a la voluntat sobre l'enterrament o la incineració, entre d'altres.
El DVA es pot formalitzar a través de dos procediments. Per una banda, davant de tres testimonis majors d'edat, dels quals dos, com a mínim, no han de tenir relació de parentiu fins al segon grau ni estar vinculats per patrimoni amb el signant. I l'altra opció és a davant de notari, de manera que ja no cal la presència de testimonis. El Departament de Salut i les seves delegacions territorials, així com alguns centres sanitaris, registren els DVA i els incorporen a la història clínica compartida del pacient. D'altra banda, el signant del testament vital pot accedir al registre centralitzat de Salut en qualsevol moment per revisar el contingut del document o per revocar-lo.
Així mateix, tot i que els professionals sanitaris han de respectar la voluntat del pacient tant si és expressada per escrit com verbalment, l'interès del DVA es troba en el fet que és un document per escrit i disminueix la possibilitat de malentesos.
La llei només castiga l'auxili actiu al suïcidi
El Comitè de Bioètica de Catalunya reflexiona que cal que els professionals sanitaris entenguin el "canvi cultural" que representa el fet que ja no poden actuar sobre una persona sense el seu consentiment. Observa també que en cas de rebuig del malalt, els facultatius no tenen el deure d'intervenir, fins i tot en situació de risc vital, de manera que no hi ha sanció per a qui respecta aquesta decisió. El Comitè argumenta que no es tracta d'un delicte de denegació d'auxili ni d'assistència sanitària, ni es pot considerar tampoc auxili a un intent de suïcidi per omissió, ja que la llei només castiga l'auxili actiu.
El que sí pot ser punible, en canvi, és el tractament imposat contra la voluntat dels malalts, que podria ser delicte de coaccions per atemptar contra la integritat i/o contra la llibertat de consciència.
Terrón reflexiona que a l'estat espanyol hi ha la tradició del "paternalisme mèdic", i "sovint el pacient no demana fins on vol arribar, si no què li pot fer el metge". Cal una "conversa de tu a tu amb el facultatiu", insisteix Terrón.
La majoria del signants són dones
A Catalunya hi ha actualment 39.046 DVA vigents. Des que es van començar a registrar el 2002 la xifra ha augmentat entre un 10 i un 15% cada any, tot i que el 2011 l'increment va ser del 16%. Sembla que efectes mediàtics com l'estrena de la pel·lícula 'Mar Adentro', sobre la vida i la mort del tetraplègic Ramón Sampedro, incideixen en l'augment de registres de DVA.
Pel que fa al perfil dels signants, un 48,67% té menys de 60 anys, i la majoria, un 64%, són dones. El fet que la dona sigui qui acostuma a tenir cura de les persones que no es poden valdre per si mateixes pot influir en el fet que elles siguin majoria a l'hora de signar el document. En aquest sentit, Majó reflexiona que "qui ha viscut situacions d'aquestes amb familiars directes o en centres, pensa que no ho vol per a ell".
Per territoris, el 79,03% dels signants del document són de la demarcació de Barcelona. Els segueixen els tarragonins, amb un 9,53%; els gironins, amb un 7,64%, i els lleidatans, amb un 3,53%. Per localitats, Manresa, amb un 8,9% dels DVA registrats, és la que encapçala el rànquing -cal tenir en compte que en aquesta ciutat és on s'han impulsat més estratègies d'informació i formació dels professionals sanitaris. La segueix Barcelona, amb un 8,7%, i ja bastant per sota se situen Esplugues (6,3%), Sabadell (5,8%) i Terrassa (5,7%).
D'altra banda, la majoria dels DVA, un 53,59%, es fan a notaria, mentre que la resta, un 46,41%, usant testimonis.
De fet els temors al dolor i a quedar-se en un estat vegetatiu són alguns dels que més es repeteixen en els testaments vitals que el Departament de Salut ha registrat des que va començar a recopilar-ne, el 2002.
No rebre diàlisi o una reanimació cardiopulmonar, per exemple
Pot fer el DVA qualsevol persona major d'edat, i ha de fer constar al document les instruccions que han de seguir els professionals sanitaris i en quines situacions s'han de seguir aquestes premisses, o els límits amb relació a l'actuació mèdica. D'aquesta manera, es pot deixar per escrit no iniciar o retirar tractaments com ara la ventilació mecànica, la reanimació cardiopulmonar, la diàlisi, la nutrició artificial o la hidratació al final d'una malaltia incurable. En aquest sentit, la presidenta del Comitè d'Ètica Assistencial del Trueta i infermera de la UCI de l'hospital, Carme Majó, explica que el DVA serveix per plantejar-se "amb quina dignitat es vol morir i on es vol arribar".
El que es deixa per escrit al testament vital no pot contradir la llei vigent, que per exemple penalitza l'eutanàsia. Fora d'aquests casos, però, la legislació estableix que s'ha de respectar la voluntat del pacient. En el document també es designa un representant, que és l'interlocutor amb l'equip sanitari en cas que el pacient no pugui expressar la seva voluntat per sí mateix. Així mateix, també s'hi poden especificar les voluntats relatives a la donació d'òrgans, a l'entrega del cos per a la investigació científica o a la voluntat sobre l'enterrament o la incineració, entre d'altres.
El DVA es pot formalitzar a través de dos procediments. Per una banda, davant de tres testimonis majors d'edat, dels quals dos, com a mínim, no han de tenir relació de parentiu fins al segon grau ni estar vinculats per patrimoni amb el signant. I l'altra opció és a davant de notari, de manera que ja no cal la presència de testimonis. El Departament de Salut i les seves delegacions territorials, així com alguns centres sanitaris, registren els DVA i els incorporen a la història clínica compartida del pacient. D'altra banda, el signant del testament vital pot accedir al registre centralitzat de Salut en qualsevol moment per revisar el contingut del document o per revocar-lo.
Així mateix, tot i que els professionals sanitaris han de respectar la voluntat del pacient tant si és expressada per escrit com verbalment, l'interès del DVA es troba en el fet que és un document per escrit i disminueix la possibilitat de malentesos.
La llei només castiga l'auxili actiu al suïcidi
El Comitè de Bioètica de Catalunya reflexiona que cal que els professionals sanitaris entenguin el "canvi cultural" que representa el fet que ja no poden actuar sobre una persona sense el seu consentiment. Observa també que en cas de rebuig del malalt, els facultatius no tenen el deure d'intervenir, fins i tot en situació de risc vital, de manera que no hi ha sanció per a qui respecta aquesta decisió. El Comitè argumenta que no es tracta d'un delicte de denegació d'auxili ni d'assistència sanitària, ni es pot considerar tampoc auxili a un intent de suïcidi per omissió, ja que la llei només castiga l'auxili actiu.
El que sí pot ser punible, en canvi, és el tractament imposat contra la voluntat dels malalts, que podria ser delicte de coaccions per atemptar contra la integritat i/o contra la llibertat de consciència.
Terrón reflexiona que a l'estat espanyol hi ha la tradició del "paternalisme mèdic", i "sovint el pacient no demana fins on vol arribar, si no què li pot fer el metge". Cal una "conversa de tu a tu amb el facultatiu", insisteix Terrón.
La majoria del signants són dones
A Catalunya hi ha actualment 39.046 DVA vigents. Des que es van començar a registrar el 2002 la xifra ha augmentat entre un 10 i un 15% cada any, tot i que el 2011 l'increment va ser del 16%. Sembla que efectes mediàtics com l'estrena de la pel·lícula 'Mar Adentro', sobre la vida i la mort del tetraplègic Ramón Sampedro, incideixen en l'augment de registres de DVA.
Pel que fa al perfil dels signants, un 48,67% té menys de 60 anys, i la majoria, un 64%, són dones. El fet que la dona sigui qui acostuma a tenir cura de les persones que no es poden valdre per si mateixes pot influir en el fet que elles siguin majoria a l'hora de signar el document. En aquest sentit, Majó reflexiona que "qui ha viscut situacions d'aquestes amb familiars directes o en centres, pensa que no ho vol per a ell".
Per territoris, el 79,03% dels signants del document són de la demarcació de Barcelona. Els segueixen els tarragonins, amb un 9,53%; els gironins, amb un 7,64%, i els lleidatans, amb un 3,53%. Per localitats, Manresa, amb un 8,9% dels DVA registrats, és la que encapçala el rànquing -cal tenir en compte que en aquesta ciutat és on s'han impulsat més estratègies d'informació i formació dels professionals sanitaris. La segueix Barcelona, amb un 8,7%, i ja bastant per sota se situen Esplugues (6,3%), Sabadell (5,8%) i Terrassa (5,7%).
D'altra banda, la majoria dels DVA, un 53,59%, es fan a notaria, mentre que la resta, un 46,41%, usant testimonis.
