Marc Estarriola.- La Guerra Civil no només es va viure a les trinxeres. Lluny del front, milers de famílies van haver d’adaptar la seva vida quotidiana a la por, l’escassetat, les alarmes i els bombardejos. És precisament aquesta guerra viscuda des de la rereguarda la que Isabel Olesti recupera a Les dones i les ombres, una novel·la que trasllada el lector al Camp de Tarragona i converteix un mas dels voltants de Reus en refugi d’un grup heterogeni de persones.
L’esclat de la Guerra Civil, el juliol de 1936, va transformar profundament la vida a Catalunya. Els primers mesos van estar marcats per la revolució, la persecució religiosa, les col·lectivitzacions i la mobilització cap al front. Però a mesura que avançava el conflicte va aparèixer una amenaça que acabaria condicionant especialment la vida de la població civil: els bombardejos aeris.
Reus en va ser un dels exemples més contundents. La ciutat tenia importància industrial i estratègica, amb un aeròdrom i bones comunicacions ferroviàries, i es va convertir en objectiu de l’aviació franquista. El primer atac aeri al terme es va produir l’abril de 1937, però els bombardejos es van intensificar a partir de la tardor d’aquell any i, sobretot, durant el 1938. Bona part dels atacs els efectuava l’aviació legionària italiana desplegada a Mallorca, capaç de travessar ràpidament la Mediterrània i atacar les poblacions de la costa catalana i el seu entorn.
La por va modificar fins i tot la geografia humana. Després dels primers bombardejos amb víctimes, molts reusencs que tenien possibilitat de fer-ho van abandonar temporalment la ciutat per instal·lar-se en masos o en poblacions properes. Era una manera d’allunyar-se dels objectius dels avions i, al mateix temps, de disposar d’un entorn agrícola que podia facilitar l’accés als aliments en uns anys en què les dificultats d’abastiment eren cada vegada més importants.
És en aquest món on Olesti situa Les dones i les ombres. La novel·la reuneix en un mas del Camp de Tarragona diverses persones que busquen protegir-se de la guerra. Al centre hi ha la senyora Balbina, una vídua benestant que acull una altra família i al voltant de la qual es forma una petita comunitat. Hi conviuen dones, nenes i homes que, per circumstàncies diverses, intenten mantenir-se lluny del front. Entre ells també hi ha un capellà que s’amaga davant la persecució religiosa.
El mas funciona així com una mena de món en miniatura. A fora continua la guerra; a dins cal menjar, escalfar-se, cuidar els infants, administrar els recursos i conviure amb persones que abans difícilment haurien compartit sostre. Olesti posa especialment el focus en les dones, responsables en bona mesura de sostenir aquesta quotidianitat mentre els homes són al front, s’amaguen o intenten evitar ser mobilitzats.
No és un escenari aliè a la realitat de l’època. La documentació conservada a Reus mostra fins a quin punt els masos es van convertir en espais de protecció. A la ciutat es van excavar quilòmetres de galeries subterrànies i es van construir desenes de refugis públics i particulars, però també se’n van habilitar als afores: els estudis històrics assenyalen que gairebé tots els masos propers al nucli urbà van arribar a tenir algun tipus de refugi.
La guerra que envolta els personatges és, per tant, molt real. Reus va patir desenes d’atacs aeris entre 1937 i l’entrada de les tropes franquistes el gener de 1939. Centenars d’edificis van quedar destruïts o malmesos i més de dues-centes morts han pogut ser documentades, en una ciutat on les sirenes, les corredisses cap als refugis i el soroll dels avions van acabar incorporant-se a la vida quotidiana.
Olesti parteix, a més, d’una memòria familiar vinculada a aquest paisatge. L’autora ha explicat que els seus avis disposaven d’un mas a la carretera de Salou, en una zona aleshores poblada de masos i camps i avui profundament transformada per carreteres i infraestructures. També ha reconegut que alguns records familiars han servit de punt de partida, encara que la major part dels esdeveniments narrats siguin ficció.
Les dones i les ombres situa així la seva història en una dimensió menys espectacular però igualment reveladora de la Guerra Civil: la de les persones que no disparaven cap fusell però convivien cada dia amb les conseqüències del conflicte. Una rereguarda feta de por i incertesa, però també de cuines, habitacions compartides, camps, silencis i estratègies quotidianes per continuar vivint mentre, més enllà del mas, la guerra seguia el seu curs.
