Marc Estarriola.- Hi ha llibres que destaquen per la seva arquitectura narrativa, d’altres per la seva originalitat formal i alguns, senzillament, perquè aconsegueixen recordar-nos que el món encara pot ser un lloc habitable. En Theo de Golden, d’Allen Levi (en català per Rosa dels Vents), pertany clarament a aquesta última categoria. És una novel·la imperfecta, però profundament humana, capaç d’obrir una escletxa d’esperança en un temps marcat per la desconnexió, la immediatesa i la desconfiança.
La història té un origen tan singular com la trajectòria del seu autor. Allen Levi no va escriure la novel·la amb l’objectiu de convertir-se en un escriptor d’èxit. Advocat de professió, poeta i cantautor reconegut dins la seva comunitat de Geòrgia, al sud dels Estats Units, va començar el projecte gairebé com un repte personal: comprovar si tenia la disciplina necessària per completar una obra llarga. Sense experiència narrativa prèvia i sense un pla definit, es va llançar a escriure mogut per una idea que havia nascut en una cafeteria.
En una entrevista, Levi explicava que va quedar fascinat pels 92 retrats penjats a les parets d’un establiment. Va imaginar què passaria si algú decidís comprar aquells retrats un per un i retornar-los a les persones representades. Aquella pregunta es va convertir en la llavor d’una història que va començar a escriure gairebé sense argument ni personatges definits. De fet, el mateix autor admet que va començar pel mig de la narració i que la història es va anar construint a mesura que avançava. La música també va tenir un paper fonamental en el procés: Levi escrivia escoltant bandes sonores que l’ajudaven a visualitzar les escenes i a donar forma emocional als personatges.
D’aquesta intuïció neix Theo, un home octogenari, savi, amable i profundament curiós que arriba a la ciutat fictícia de Golden amb una missió aparentment senzilla: comprar els retrats d’una cafeteria i retornar-los als seus propietaris. Però rere aquest gest hi ha molt més. A través de cartes manuscrites, trobades inesperades i petites accions carregades de generositat, Theo va teixint una xarxa de relacions que combat la soledat i reconnecta persones que havien perdut alguna cosa essencial pel camí.
La gran virtut del llibre és precisament aquesta. Levi construeix una història que reivindica la bondat sense caure del tot en la ingenuïtat. La novel·la no ignora la maldat ni les tragèdies humanes; al contrari, hi són presents i en alguns moments adquireixen una dimensió especialment dolorosa. Tanmateix, aquests episodis serveixen de contrapunt perquè la figura de Theo brilli encara amb més força. La seva manera d’entendre la vida es converteix en una invitació a recuperar la fe en les persones.
Ara bé, En Theo de Golden també evidencia les limitacions d’un autor novell. Levi abusa clarament del nombre de personatges secundaris, molts dels quals apareixen i desapareixen sense aportar un pes real a la trama. Sovint es troba a faltar una major profunditat psicològica i una selecció més acurada dels fils narratius. Aquesta acumulació acaba generant passatges excessivament llargs, reiteratius i fins i tot tediosos, que poden posar a prova la paciència del lector.
Però és justament en el tram final on la novel·la recupera tot el terreny perdut. Les revelacions, encara que intuïdes amb antelació, arriben carregades d’una intensitat emocional que funciona. Levi demostra que domina el sentiment sense caure en el cinisme, i culmina la història amb un desenllaç capaç de commoure fins i tot els lectors més escèptics.
Publicada inicialment de manera independent el 2023, la novel·la va créixer gràcies al boca-orella fins a convertir-se en un fenomen editorial. Ha arribat al capdamunt de les llistes de vendes, ha passat 24 setmanes entre els cinc llibres més venuts del New York Times i s’està traduint a una trentena d’idiomes. Un èxit inesperat per a un autor que, més que un escriptor professional, continua sent un músic, poeta i observador atent de la condició humana.
Potser aquesta és la clau de En Theo de Golden: recordar-nos que, malgrat tot, encara hi ha històries capaces de fer-nos creure en la bondat. I això, avui, no és poca cosa.
