Han passat molts anys des del 'boom' del Codi Da Vinci de Dan Brown, un best seller simplista però carregat de simbologia, codis i misteri que combinava realitat amb ficció. Des d'aleshores són pocs els escriptors que s'han atrevit a fer el pas i recrear una història que pugui tenir alguna mena de semblança amb aquell supervendes transformat en blockbuster de Hollywood.
Janice Hallett, és una d'aquestes autores que s'han atrevit amb "El código Twyford". Aquesta és la història d'un home, Steve Smith, que després de passar-se anys a la presó per la seva vinculació amb una banda de lladres de guant blanc rememora passatges de la infantesa. Més concretament un succés que va comportar la misteriosa desaparició de la seva professora de l'escola.
Tot plegat estava relacionat amb una saga de publicacions de l'autora Edith Twyford. Una escriptora de qui es pensava els seus llibres contenien codis secrets que podien dur a qui els interpretés a trobar una màquina del temps, o un tresor, o fins i tot, la cura del càncer.
Estructuralment, la història està escrito com si fossin transcripcions de notes de veu enregistrades en un telèfon mòbil i trucades emmagatzemades en bústies de veu. Puntualment es fa feixuc i costa d'interpretar, però tot plegat recobra sentit al final quan aconsegueixes unir totes les peces del trencaclosques.
I és que la novel·la de Hallett té moltes coses bones, però, sens dubte, el millor és el final.
