El darrer treball d'Ildefonso Falcones narra la història de dues dones de color que viuen a la Cuba del segle XIX durant l'època esclavista i la Madrid actual on el racisme encara és palès entre la societat.
Mentre una lluita per aconseguir la llibertat dels seus en una llarga guerra (Kaweka), la segona (Lita) batalla pel reconeixement de la seva mare -criada al llarg de tota la seva vida- que podria tenir orígens burgesos.
Falcones ofereix a "Esclava de la llibertat" una novel·la històrica ben documentada però mancada de gràcia i anguniosament feixuga. Les dues històries, separades per uns 100 anys de diferència, tenen relació però el nexe no es defineix fins al final del relat, quan un més que probable lector esgotat ja haurà perdut tot interès. L'autor no aconsegueix despertar simpatia per les protagonistes, unes dones fortes, valentes i amb una gran fortalesa moral, que combina amb uns poders eteris i parapsicològics que avorreixen fins a l'extenuació.
L'extensió de l'obra, de més de 600 pàgines, és un exercici acrobàtic de salts narratius cap endavant i enrere que cansen en desmesura. La manca de síntesi, l'excés de descripcions, l'elevat nombre de personatges i l'absència de fets rellevants, converteixen la lectura en una experiència propera a la que van viure els esclaus cubans provinents de l'Àfrica.
Tanmateix Falcones ha estat capaç de crear una història semblant a les que ens té acostumats Isabel Allende. Qui sigui fan dels seus relats de nissagues familiars, embolics de faldilles, generacions enfrontades i les conseqüències que se'n deriven, trobaran a "Esclava de la llibertat" una lectura refrescant i enriquidora.
