Marc Estarriola.- Diuen que totes les coses bones tenen data de caducitat i pel que sembla el cinema de Quentin Tarantino també. Va anunciar algunes dècades enrere que deixaria de fer pel·lícules quan es posés a escriure novel·les i, pel que sembla, aquest dia ha arribat. L'excèntric i llunàtic artista nord-americà presenta "Érase una vez en Hollywood" que, efectivament, no deixa de ser el guió del seu darrer treball cinematogràfic passat a novel·la.
I és que aquest és un llibre que combina diversos elements narratius. Els constants diàlegs semblen una peça de dramatúrgia. Les extenses descripcions d'indrets i llocs són al més pur estil Henry James (1893-1916) i l'enumeració de sèries, pel·lícules i actors ens apropen a una lectura de la Viquipèdia... i potser tot plegat és el principal problema. La novel·la de Tarantino es queda a mig camí de tot; els personatges tenen profunditat, les històries són entretingudes, que barregi línies temporals i la trama principal amb la d'una sèrie que s'està rodant li atorga frescor, però... no acaba de ser rodó.
L'acció és la mateixa que la pel·lícula: Rick Dalton és un actor que ha passat èpoques millors i el seu doble d'acció, Cliff Booth, tres quarts del mateix. Al llarg de les 400 pàgines que conformen la novel·la ambdós intenten recuperar l'antiga glòria o, dit d'un altra manera, aportar sentit a una vida que mica en mica segueix el seu curs sense comptar amb ells. Les referències cinèfiles que Tarantino ha imprès provoquen mal de cap i no són més que una fatxendaria per a demostrar que és un gran coneixedor de la història del cinema.
Al llargmetratge, un cop finalitzat, se't queda un regust d'història no acabada i el mateix passa amb el llibre, malgrat es desvetlla el gran secret sobre si Cliff va matar a la seva dona o no. Amb tot, si bé és cert que els seguidors més acèrrims veuran en "Érase una vez en Hollywood" una obra mestra, els que no vibrin amb les seves pel·lícules tampoc ho faran amb el llibre.
