Marc Estarriola.- Quan el mateix Stephen King recomana un autor/a a servidor se li disparen tots els sensors i l'interès creix en desmesura. Aquest és el cas de CJ Tudor que presenta el nou treball "La otra gente"; una història carregada de crims, mentides i un argument més enrevessat que un estudi de macroeconomia fet per un llicenciat en filosofia. I aquest és el problema. Tot el que fa interessant l'argument el converteix alhora en un treball pretensiós i insuportable.
L'acció comença quan Gabe condueix amb el seu vehicle per l'autopista i es troba al davant a la seva filla viatjant en un altre cotxe desconegut. S'inicia aleshores una persecució que acaba sense poder-los atrapar i decideix trucar a casa des d'un àrea de servei per explicar-li a la seva dona. La sorpresa és quan el telèfon l'agafa una policia per dir-li que la seva dona i, al lloro, la seva filla han mort assassinades. Aleshores comença el maldecap per al protagonista (i el lector) que intenta esbrinar si Izzy (la filla) ha mort i, de ser així, qui és el culpable.
Tudor presenta cada capítol des dels ulls d'un personatge diferent i juga a encaixar peces d'un trencaclosques que, a vegades, dona la sensació les força per acabar confeccionant la fotografia final. No només això, també fa servir elements sobrenaturals que inclou en alguns passatges a mode de comodí, que li serveixen per tancar la història i concloure el relat. Al final de molts capítols introdueix resolucions argumentals a l'estil de "cliffhangers", però el text és tan previsible que no són més que confirmacions del que un ja sospita.
"La otra gente" és una lectura absolutament prescindible i un d'aquells pocs casos que serà millor esperar a veure la sèrie a Netflix en comptes de llegir el llibre.
