Marc Estarriola.- Relats curts carregats de tristesa, melangia i depressió. Així es podria definir en poques paraules el nou llibre de Laura Ferrero que deixa entreveure la fragilitat de la vida, les persones i l'existència de l'ésser humà en 17 narracions que destaquen per la seva bellesa literària.
No es pot negar que Ferrero és una mestra de les paraules i que sap escollir-es amb encert a l'hora de descriure ambients per a generar una atmosfera adequada. Malauradament la gran majoria d'aquests ambients són foscos, ombrívols i negatius. Des de nenes que observen amb ulls tendres els deliris de la seva mare fins a dones que acompanyen el seu pare divorciat en els darrers trams d'una malaltia mortal passant per àvies que expiren en habitacions d'hospital.
La veritat és que sobta el comentari de Manuel Jabois a la coberta on assegura que "llegir a Laura Ferrero dona ganes de viure" (dixit). Aquesta és una opinió que porta a pensar que no s'ha llegit el llibre o bé l'han aprofitat d'alguna obra anterior. Personalment, els relats m'han donat ganes de tallar-me les venes. Possiblement el títol "La gente no existe" és encertat si hom intenta recordar alguns dels relats aquí publicats i és que, a dia d'avui, pràcticament no puc recordar més de dues històries.
Tristament, és un llibre per a oblidar.
