Marc Estarriola.- Quan entre les teves mans cau un llibre on la premissa assenyala que un jove de 20 anys és ingressat a l'hospital després d'intentar-se suïcidar i que allà es trobarà amb una dona d'edat avançada en els seus últims moments de vida penses que tot plegat serà un drama majúscul.
Que en algunes ressenyes o sinopsi es digui que "et farà recobrar les ganes de viure" fa témer el pitjor i que tinguis al davant un llibre d'autoajuda. Però res més allunyat de la realitat. Frédéric Lenoir presenta una història preciosa, carregada de tristesa i alegria, dolçor i dolor; tot a parts iguals. Servidor no plorava amb la mateixa intensitat amb un llibre des de feia anys i sols puc dir que a més d'un li serà necessari aturar-se durant la lectura per recobrar l'alè, respirar a fons, eixugar-se les llàgrimes i prosseguir passats uns minuts de reflexió.
Lenoir utilitza el clàssic recurs del flashback per introduir el passat de Blanche, la dolça anciana que s'acomiada de l'existència. Si bé serveix per a conèixer el tipus de vida que li ha tocat recórrer és del tot irrellevant, intranscendent i sobrer. No passarà res perquè hom se salti les pàgines sobre el seu passat, tot i que només tenen una extensió de foli per capítol. Es podria dir que tenen com a utilitat oxigenar la ment i alliberar-te de les fortes emocions viscudes en els passatges anteriors.
La durada de l'obra, la gran tipografia, l'espai entre línies i les dimensions del llibre fan que la lectura no sobrepassi un dia o dos com a màxim. És sens dubte una història que et remou amb la mateixa força que la tramuntana quan peta entre les carenes de l'Albera. Quan t'hi trobes potser t'incomoda, però t'acompanya tot el camí i quan l'abandones, la recordes amb estima.
