'No hi ha res més apassionant que la realitat'

Sembla que hi hagi un boom de literatura, o de novel·la, i fa pensar que potser està una mica sobredimensionada...

Creus que hi ha un boom de literatura? Has dit una cosa interessant: si la novel·la va endavant o no. Quan era jove vaig publicar 10 novel·les, per tant era novel·lista. El que passa és que ho vaig deixar córrer i ara faig llibres de no-ficció. Ho trobo molt més interessant per mi, perquè puc fer reflexions o observar la gent en els 20 viatges a peu que he fet. Per mi són una passió perquè surts de tu mateix i descobreixes un altre món, cosa que amb la novel·la no passa, perquè te l'has d'inventar, i d'aquesta manera ja hi és en la realitat. Trobo que no hi ha res més apassionant que la realitat. No em sabria inventar les històries que l'experiència dels viatges a peu em donen. Quan m'aturo en un camí perquè veig dos homes i pregunto qualsevol cosa, i un se'm queda mirant i em diu: 'Vostè no és d'aquí, oi?'. És clar, sóc un foraster. Dic: 'No, no sóc d'aquí'. I em respon: 'Així, vostè no em coneix. Sóc el rei dels ganduls!'. I el del costat em diu: 'Vigili, que això s'encomana!'. És clar, jo penso que això com a novel·lista no m'ho podria imaginar mai. Tot això és un món viu, de debò, real que jo visc, que la novel·la no em donava. En aquest moment tinc una gran tendència a observar, a lligar observacions, a descriure-ho, amb un ritme narratiu que és una mica novel·la, sembla ficció, però és veritat; que és una mica teatre, perquè hi ha converses; que és una mica cinema, perquè hi ha 'travelings', imatges que veus venir i que tu narres. Això és el que m'apassiona més.

Doncs potser sí que es valora massa la novel·la en aquest país?

És cert, i em sorprèn una mica, especialment a Catalunya, on Verdaguer el poeta destaca perquè escrivia molt bé, on hi ha Josep Pla que era un gran escriptor en prosa, on Josep Mª de Segarra té llibres com les 'Memòries' que també són prosa, no són ficció. S'hauria de valorar més, i no perquè jo la faci ara, ja que vaig ser novel·lista i tinc aquest crèdit. S'hauria de valorar més la no-ficció, el que abans en deien proses literàries. El que passa és que algunes novel·les s'han venut molt, i llavors la gent vol fer novel·les d'aquestes que es venguin. Hi tenen perfecte dret, jo penso que el que ha de procurar un escriptor és que es vengui el llibre que ha fet, no hi tinc res a dir. Però sí que crec que falta una certa valoració de la prosa, crec que s'ha d'equilibrar una mica.

Fa unes setmanes, quan Màrius Sampere recollia un premi va dir que ja no llegeix novel·la perquè la novetat el decep. Creu que es publica qualsevol cosa?

Hi haurà de tot. Hi ha novel·les que estan molt bé i hi ha qui farà novel·les perquè pensa que tindrà més sortida, cosa que no és certa. En alguns casos sí, hi ha èxits mundials que són novel·la. Però una persona no es pot dir mai a ell mateix: 'Jo escriuré novel·les que em permetran guanyar-me la vida i seré famós'. De fet, no es pot dir de cap gènere. El que passa és que la novel·la està molt promocionada, en canvi unes proses literàries semblen com més antigues. Si mires la literatura francesa o alemanya t'adonaràs que els escriptors en prosa tenen un crèdit. Com en tot, n'hi ha de bons i de dolents. Potser falta una mica d'atenció a aquells llibres que després de 30 o 40 anys reviuen una mica, perquè el tema o l'estil de la novel·la ha passat una mica de moda.

Què suposa un viatge a peu per vostè?

Per mi és una experiència molt interessant que és compatible amb escriure altres llibres, com 'El meu ofici', on reflexiono sobre la meva feina, o 'I la festa segueix', reflexions sobre la societat, el pas del temps. És compatible amb dir: 'Ara deixo de ser jo mateix, em fico en un àmbit que no és el meu, camino, observo que trobo, em meravello constantment perquè és un altre món que no és el meu, prenc notes i escric'. Deu ser escrit d'una manera lleugerament diferent, perquè amb un llibre així tu pots fer un ritme diferent. El ritme és una de les coses més importants en la literatura. I en aquest cas segurament els ritmes canvien, l'actitud no és la mateixa segurament.

Necessiten un ritme més lent aquests llibres d'anar a peu?

No, és igual, pots fer frases curtes. Primer observes, després reculls, harmonitzes, i ho narres amb un ritme literari i que tingui aquell so que tenen les obres de literatura. Tant és que sigui veritat o mentida el que expliques. Per això jo defenso molt la ficció davant la no-ficció, perquè l'important és que el ritme sigui bo i atregui el lector.

Què n'ha descobert de l'essència humana, durant els seus viatges a peu?

Primer, l'enorme diversitat. No hi ha dues persones iguals, no hi ha dos pobles iguals. Això t'ensenya molt. A vegades, quan parlo d'algun llibre en una biblioteca o en algun lloc, em pregunten: 'com són els murcians?', per exemple. I jo els responc: 'com els catalans'. I es queden molt parats. No n'hi ha dos d'iguals, i això és un dels grans recursos que trobes en els viatges a peu. L'aprenentatge de la diversitat, sobretot l'aprenentatge que tot el que passi, estarà bé. Renunciar a prejudicis. Si fa sol fantàstic, si plou fantàstic. Si et trobes una persona i hi pots parlar, fantàstic, si t'asseus al costat d'aquesta persona i només et diu 'bon dia', fantàstic. La vida i el ritme dels viatges a peu i les troballes, són una meravella.

En alguna ocasió, vostè ha dit que el sorprèn la capacitat de ser feliç de la gent. Ho segueix mantenint?

Hi ha gent de tota mena. Evidentment de feliços n'he trobat molts, com n'he trobat de tímids, de molt satisfets d'ells mateixos... He trobat tota mena de gent. Això jo crec que és molt formatiu, perquè t'adones que estem molt tancats cada un en la seva closca i això t'ensenya a obrir-se una mica a la realitat diversa. Hi ha una frase que potser pot tancar molt bé aquest tema. Una vegada em vaig trobar sopant a casa d'un home, que em va deixar sopar i dormir perquè no hi havia fonda, i quan es va acabar l'amanida es va portar el plat a la boca, amb l'oli i el vinagre que havia sobrat, i s'ho va beure. Jo no tinc costum de fer-ho, això, però jo vaig agafar el plat i vaig fer el mateix a la casa de l'home que m'havia acceptat. I vaig sintetitzar-ho en una frase: cal aprendre a menjar a la taula dels altres. És a dir, ets tu el que ha de fer l'adaptació, l'esforç. Perquè de taules n'hi ha mils de diferents, hi ha mils persones diferents, i has d'aprendre a connectar, a adaptar-te a aquesta diversitat.

Vostè diu que no s'hauria de diferenciar la llengua literària de la de cada dia, però d'alguna manera es deu haver de cuidar, no?

No sé, jo suposo que tinc un do per la llengua des que era petit. A 8 anys feia versos i a 15 vaig escriure una novel·la molt dolenta. La veritat és que no m'ho plantejo, em poso a escriure i em surt de la manera que pot ser vàlida en mi mateix. Jo no sabria canviar-me per un altre, no sabria escriure d'una altra manera de la que ja fa 30, 40 o 50 anys que faig per tenir més èxit o més bona crítica. Jo tinc una manera de fer que és la meva, amb les meves qualitats i els defectes, i jo he de ser fidel a aquesta manera si vull aspirar a construir alguna cosa que tingui sentit, que no sigui un producte d'un moment, sinó que sigui una peça d'una carrera literària que has anat fent. Has de ser fidel al que tu pots ser, no afluixar ni tampoc tenir pretensions absurdes. A mi em sembla que és una bona recepta.

Així, no hi té cap cura especial?

Que s'ha de tenir en compte és evident, però la llengua s'ha de tenir. El que no pots fer és crear-la artificialment. És la teva llengua la que funciona i tu trobes els recursos per fer servir aquesta llengua, per rimar, per organitzar, per com qui fa un càntir, sempre mira que quedi rodó. És un treball que no és molt reflexiu, perquè després de tant temps és molt instintiu. Jo per exemple, no sé corregir. Jo escric un text i després no sé tornar-me'l a llegir, em fa mandra. Veure que podria millorar, però i si ho esguerro? Jo penso que escric seguit, seguit, seguit, i això vol dir que dintre meu hi ha una manera de veure aquella cosa que em permet trobar les paraules exactes per explicar aquella cosa.

Això vol dir que té escriptura automàtica?

No sé corregir, automàtica no ho sé, es podria admetre que ho és, però no fer-ne una doctrina, perquè escriptura automàtica és escriure el primer que li passa pel cap. El cervell sap el que pensa i posa el seu sedàs i el seu matís perquè tu diguis exactament allò que vols dir, perquè no es pot canviar una paraula per una altra, un camí no és una sendera, un camí és un camí, una sendera és una altra cosa. Quan canvies una paraula, canvies el to del que estàs explicant, ho canvies tot.

Fa poc, Carme Balcells va recollir un dels premis Terenci Moix i va advertir al jurat que un premi condiciona les accions de futur. Vostè també ho creu?

Jo crec que no, en el meu cas. Jo crec que gens, perquè a vegades llegeixo coses meves escrites fa molts anys, i m'hi reconec, m'hi reconec perfectament. El fet, per exemple, que ara m'hagin nomenat membre de l'Acadèmia de les Bones Lletres, a mi no em condiciona a ser més savi del que sóc. Jo penso que en l'escriptor hi ha un cert fatalisme. No pots dir: 'jo seré un escriptor d'aquesta o d'aquella manera, perquè vull aconseguir més èxit o més bona crítica'. Tot això és inútil. Tu ets fatalment aquell escriptor que ets. I no pots modificar el que ets. Pots millorar, pots progressar, però s'ha de ser molt modest en aquest sentit i dir: 'jo sóc aquesta mena d'escriptor'. No perquè un company meu tingui un èxit molt gran amb un llibre, jo també vull seguir aquest camí. Jo tinc el meu camí, i tinc la sort de durar molts anys. He fet 83 anys i he fet 84 llibres. Com pots comprendre, el canvi per mi no tindria cap sentit.