Ahir al migdia un periodista de TV3 donava la notícia sobre les protestes que s’estan produint a França. El reportatge abordava la qüestió per blocs, i a l’hora de parlar del jovent la notícia va agafar un to més de columna d’opinió que no pas de notícia objectiva.
Fa unes setmanes amb les reivindicacions del grup 25S es va criminalitzar fortament a 'els joves', de la mateixa manera com, segons m’explica la generació immediatament anterior a la meva, el franquisme criminalitzava a “els estudiants”. Vaig començar un article respecte aquesta qüestió en el que plantejava dubtes d’aquesta criminalització, on defensava les reivindicacions i en el que qüestionava la magnitud de la “gran” violència, i alhora em preguntava sobre la violència a la que estem sotmesos a diari amb: publicitat (que ocupa molt d’espai públic), ultra legislació (97 lleis la última legislatura), el parany bancari al que ens vèiem abocats de manera obligatòria, el problema de l’habitatge, etc... Mentre feia els últims arranjaments al meu article em vaig trobar amb aquest altre: http://www.vilaweb.cat/mailobert/3785585/sospitosos-habituals.html de Xavier Montanyà, publicat un parell de dies abans i em va semblar que la seva lectura ja era prou clara, contundent i recomanable.
Cal parar atenció a que demanem al jovent que s’impliquin, que siguin crítics, que volem que el seu futur sigui més lliure i que treballin per a un món més just, més sostenible i en definitiva 'més habitable'. Al temps que aquesta demanda es fa des de tots els àmbits possibles, s’aprofita tota ocasió per incriminar als joves quan el que plantegen no ho fan des de les normes del joc que hem imposat els ja 'adults'. Les coses s’expliquen com a notícies, llur cicle és curt. Es sentència des de la pantalla en format objectiu per tal de donar una credibilitat absoluta al que es diu, i quan la cosa perd rendibilitat la qüestió desapareix sense més.
El cas és que el que va passar a Barcelona ja és història i, com deia, un cop passada la 'frescura' i rendibilitat de la notícia tant TV3 com la resta de Mass Media han deixat el tema. Però la 'lacra' persisteix, i ara que són els francesos qui protesten –i quina diferència els nostres veïns!! Ells sí que fan vaga de debò, i si reivindiquen amb contundència!!- I a França els estudiants joves també protesten, i ho fan també amb contundència, faltaria més!! Ells són els que més s’hi juguen, el futur és per a ells. El corresponsal a Paris de TV3, Toni Cruanyes, no s’hi va poder estar, i va carregar amb els joves, amb una nova sacsejada incriminatòria. Es parlà d’uns joves que 'són més puntuals per acudir a les protestes que quan han d’anar a classe' com si el reporter estigués passant llista cada matí. Una vegada bloquejada la porta de l’institut, 'és moment de fer el primer porro'. Com ho sap ell que era un porro? Quines proves dona a l’espectador? I per últim, davant en imatge uns joves amb una actitud que qualsevol pot veure a la sortida o entrada a escola, de qualsevol escola o institut, el reporter veia: 'mirades d’amenaça als companys que volien exercir el seu dret a anar a classe i a no fer vaga'.
Tot plegat d’un tendenciós que fa fàstic. Clar que aquest reporter té dret a fer-se i transmetre una opinió, però aleshores el seu espai és una columna, no un espai de corresponsal on el que se suposa que ha de fer i el que s’espera d’ell és l’emissió objectiva d’allò que passa al lloc on és.
Potser és el que format del periodisme ha canviat i, ara que tots tenim accés a la informació a tot tipus de mitjans, a través de la xarxa, podem copsar diversos punts de vista i amb esperit crític formar-nos una opinió. Ara bé, no podem ja més parlar de coneixement, no hi és. Hi ha opinions, i entre elles, alguna que encaixa amb els nostres desitjos i amb la nostra manera de voler mirar el món. De fet el mateix Toni Cruanyes defensa aquest tipus de periodista 'al qui fas confiança' per a que 't’expliqui les coses'. Es refereix a un conte contes?? I l’acara al periodista de tertúlia fent referència al model d’intereconomía. Hi ha alguna diferència de fons? O només en la forma de manipular el relat? (font: http://avui.elpunt.cat/noticia/article/13-comunicacio/20-comunicacio/313977-toni-cruanyes–nou-delegat-de-tv3-a-paris-i-defensor-del-periodisme-classic-reivindica-el-valor-afegit-que-aporta-el-corresponsal-en-lera-dinternet.html) No podré evitar seguir mirant-me i llegint-me les notícies, ni vosaltres tampoc, però faig una crida a que no perdem l’esperit crític i que continuem conscients de que el relat es construeix amb el poderós fonament que dona estar a darrera la càmera, fonament que també donen els 'shares' i els 'coneixements' dels 'experts'. Recordem que també eren 'experts' els que aconsellaven fer anar la economia cap a on estem ara...
Mentrestant jo m’aniré posant al costat 'dels joves', aquests que són criminalitzats, per cremar quatre contenidors, però no els de postal, no els de xapa okupa, gos i flauta, no. Al costat d’aquells qui s’ho creuen de veritat, que hi són, i m’hi posaré al costat per fer més soroll, perquè la seva força, l’ímpetu i les ganes de 'patejar' un món que no els pertany no caigui en l’anècdota que, disfressats d’herois estudiantils del passat, expliquin als seus fills havent abandonat la perspectiva de que el món no ha de ser això que estem vivint.
Fa unes setmanes amb les reivindicacions del grup 25S es va criminalitzar fortament a 'els joves', de la mateixa manera com, segons m’explica la generació immediatament anterior a la meva, el franquisme criminalitzava a “els estudiants”. Vaig començar un article respecte aquesta qüestió en el que plantejava dubtes d’aquesta criminalització, on defensava les reivindicacions i en el que qüestionava la magnitud de la “gran” violència, i alhora em preguntava sobre la violència a la que estem sotmesos a diari amb: publicitat (que ocupa molt d’espai públic), ultra legislació (97 lleis la última legislatura), el parany bancari al que ens vèiem abocats de manera obligatòria, el problema de l’habitatge, etc... Mentre feia els últims arranjaments al meu article em vaig trobar amb aquest altre: http://www.vilaweb.cat/mailobert/3785585/sospitosos-habituals.html de Xavier Montanyà, publicat un parell de dies abans i em va semblar que la seva lectura ja era prou clara, contundent i recomanable.
Cal parar atenció a que demanem al jovent que s’impliquin, que siguin crítics, que volem que el seu futur sigui més lliure i que treballin per a un món més just, més sostenible i en definitiva 'més habitable'. Al temps que aquesta demanda es fa des de tots els àmbits possibles, s’aprofita tota ocasió per incriminar als joves quan el que plantegen no ho fan des de les normes del joc que hem imposat els ja 'adults'. Les coses s’expliquen com a notícies, llur cicle és curt. Es sentència des de la pantalla en format objectiu per tal de donar una credibilitat absoluta al que es diu, i quan la cosa perd rendibilitat la qüestió desapareix sense més.
El cas és que el que va passar a Barcelona ja és història i, com deia, un cop passada la 'frescura' i rendibilitat de la notícia tant TV3 com la resta de Mass Media han deixat el tema. Però la 'lacra' persisteix, i ara que són els francesos qui protesten –i quina diferència els nostres veïns!! Ells sí que fan vaga de debò, i si reivindiquen amb contundència!!- I a França els estudiants joves també protesten, i ho fan també amb contundència, faltaria més!! Ells són els que més s’hi juguen, el futur és per a ells. El corresponsal a Paris de TV3, Toni Cruanyes, no s’hi va poder estar, i va carregar amb els joves, amb una nova sacsejada incriminatòria. Es parlà d’uns joves que 'són més puntuals per acudir a les protestes que quan han d’anar a classe' com si el reporter estigués passant llista cada matí. Una vegada bloquejada la porta de l’institut, 'és moment de fer el primer porro'. Com ho sap ell que era un porro? Quines proves dona a l’espectador? I per últim, davant en imatge uns joves amb una actitud que qualsevol pot veure a la sortida o entrada a escola, de qualsevol escola o institut, el reporter veia: 'mirades d’amenaça als companys que volien exercir el seu dret a anar a classe i a no fer vaga'.
Tot plegat d’un tendenciós que fa fàstic. Clar que aquest reporter té dret a fer-se i transmetre una opinió, però aleshores el seu espai és una columna, no un espai de corresponsal on el que se suposa que ha de fer i el que s’espera d’ell és l’emissió objectiva d’allò que passa al lloc on és.
Potser és el que format del periodisme ha canviat i, ara que tots tenim accés a la informació a tot tipus de mitjans, a través de la xarxa, podem copsar diversos punts de vista i amb esperit crític formar-nos una opinió. Ara bé, no podem ja més parlar de coneixement, no hi és. Hi ha opinions, i entre elles, alguna que encaixa amb els nostres desitjos i amb la nostra manera de voler mirar el món. De fet el mateix Toni Cruanyes defensa aquest tipus de periodista 'al qui fas confiança' per a que 't’expliqui les coses'. Es refereix a un conte contes?? I l’acara al periodista de tertúlia fent referència al model d’intereconomía. Hi ha alguna diferència de fons? O només en la forma de manipular el relat? (font: http://avui.elpunt.cat/noticia/article/13-comunicacio/20-comunicacio/313977-toni-cruanyes–nou-delegat-de-tv3-a-paris-i-defensor-del-periodisme-classic-reivindica-el-valor-afegit-que-aporta-el-corresponsal-en-lera-dinternet.html) No podré evitar seguir mirant-me i llegint-me les notícies, ni vosaltres tampoc, però faig una crida a que no perdem l’esperit crític i que continuem conscients de que el relat es construeix amb el poderós fonament que dona estar a darrera la càmera, fonament que també donen els 'shares' i els 'coneixements' dels 'experts'. Recordem que també eren 'experts' els que aconsellaven fer anar la economia cap a on estem ara...
Mentrestant jo m’aniré posant al costat 'dels joves', aquests que són criminalitzats, per cremar quatre contenidors, però no els de postal, no els de xapa okupa, gos i flauta, no. Al costat d’aquells qui s’ho creuen de veritat, que hi són, i m’hi posaré al costat per fer més soroll, perquè la seva força, l’ímpetu i les ganes de 'patejar' un món que no els pertany no caigui en l’anècdota que, disfressats d’herois estudiantils del passat, expliquin als seus fills havent abandonat la perspectiva de que el món no ha de ser això que estem vivint.
