Més de quaranta anys després del fenomen social que va suposar l’estrena del film Tiburón, sens dubte una de les millors obres de Steven Spielberg, l’esqual és encara avui un dels monstres marins més temuts per l’home perquè inconscientment representa el terror a allò més profund i visceral que el mar ens pot amagar. De fet ha donat peu en els últims anys, fins i tot, a un subgènere amb una nodrida i vigorosa filmografia, d’entre la qual destaca la divertidíssima saga Sharknado de SyFy films i The Asylum. L’any passat el director català establert a Hollywood, Jaume Collet-Serra, ens va regalar l’excel·lent Infierno azul, proposta modesta però summament efectiva en la qual una surfista malferida intentava alliberar-se de l’assetjament incessant d’un famèlic tauró blanc.
Mentre esperem l’arribada de Spiderman homecoming, la veritable estrena cinematogràfica de l’estiu, la cartellera sobreviu com pot a Christopher Nolan i al poc rigor històric del seu Dunkerque o a la soporífera superficialitat de la innecessària La Guerra de los simios. Entremig, com qui no vol la cosa, treu el cap el director britànic Johannes Roberts que ens presenta A 47 metros, el film de taurons de l’any que, a més, segueix sense cap tipus de vergonya l’estela del reeixit film de Collet-Serra. En aquest cas, però, les protagonistes són dues submarinistes que queden atrapades dintre unes gàbies a 47 metres de profunditat sota el mar i han d’intentar alliberar-se tot fent front tant a una horda de taurons que fa temps que no mengen com a les minvants reserves d’oxigen. Si obviem l’estupidesa de les protagonistes, i alguns dels seus irrisoris diàlegs, sabrem reconèixer de seguida l’eficient entreteniment d’estiu que tenim al davant. I poqueta coseta més.
Tot i que el film no és ni molt menys tan atractiu a nivell visual com el de Collet-Serra, un director amb un talent innegable rere la càmera, el xou esdevé una espiral angoixant de despropòsits, una odissea totalment asfixiant gràcies, sobretot, a un guió superb escrit brillantment pel mateix director, que s’ho passa d’allò més bé jugant amb les expectatives dels personatges i sobretot dels espectadors. Gran exercici d’estil d’un cinema modest i molt enginyós que sempre és agraït de veure per aquells que gaudeixen amb el patiment aliè.
