Els empordanesos, els gironins, en general, estan tremendament orgullosos del lloc on han nascut. Es senten posseïdors d’un pedigrí valuosíssim. I arriba la primavera i es mosquegen. És llavors quan comença el vostre desembarcament a les platges de la Costa Brava. Només de sentir-vos, s’ofenen. Els ofèn inexplicablement el vostre accent, desproveït de vocals neutres i carregat d’escarafalls i de paraules pronunciades amb una boca massa oberta pel seu gust. I se’n foten del vostre vocabulari xava, que els sembla tan estàndard, tan desnerit.
I, quan us els creueu pel carrer, us miren desvergonyidament de fit a fit i podeu, fins i tot, llegir els seus pensaments, que diuen: “Per molt que els vostres avis, parelles, tiets siguin d’aquí; per molt que hagueu passat tots els estius de la vostra vida a l’Empordà, que guardeu records dolcíssims d’amors d’adolescència, sempre sereu uns bàrbars foresters”. I, encara que us hi hàgiu passat mitja vida, us preguntaran, de vegades amb mala fe i de vegades amb una curiositat inofensiva: “I tu, d’on ets? Perquè tu...po’quets pas d’aquí”. I un dia potser us atrevireu a dir-los la paraula màgica, que fa rabieta, que sembla estar de moda: “Provincians!”. I els gironins, mesells, faran com qui sent ploure i continuaran esperant amb candeletes la tardor: “Que fotin el camp i que vagin a fer-se fotos a l’estany de Puigcerdà”. Perquè, senyores i senyors, allò de “visca Catalunya, però Girona més” és una veritat més solemne que les escales de la seva Catedral.
