“Els banquers no governen el món, el món el governen els polítics”. Sento aquesta frase de boca d’un periodista seriós, dels que respiren fort davant del micro. És la frase d’un indocumentat, penso. D’algú incapaç d’acceptar que els anys que ha passat a la facultat de periodisme li han servit de poc o res. Analistes de trajectòries polítiques, de biografies de candidats i d’escrutinis mil·limètrics.
Tertulians que vomiten dades i opinions que s’han format en sopars de duro i que, dedueixo, diuen en veu alta per veure si així se les creuen ells mateixos.
La gent que diu coses com aquesta en públic són un perill, perquè ens desvien de la realitat. Desinformen. I en els temps que corren, en aquesta era d’estultícia i ignorància supina, això s’hauria de castigar amb una tunda d’hòsties a la plaça de l’Ajuntament, una festa de garrotades oberta a petits i grans.
No maregem la perdiu, cony. No esteu farts de tertúlies on es matisa cada puta paraula? On es parla de les aspiracions a pactes fiscals com si haguessin de suposar la solució a tots els mals? Què merdes m’esteu explicant?
Acotem-ho més. Fem-ho fàcil per la gent que ens escolta. Uns i zeros. Moros i cristians. Rics i pobres. Els que hem de treballar cada dia, com vostè i com jo, els autònoms que no tenim vacances remunerades però que ens podem permetre pagar el lloguer i l’ADSL i viure sense patir en excés, som els pobres. Si, som simplement pobres. Perquè els que estan un nivell per sota, els que no arriben a final de mes, viuen a la puta misèria. No és una misèria dickensiana, sinó una misèria molt més profunda i dolorosa, perquè no es veu a simple vista. Estem assistint a destrucció moral i espiritual de moltes persones. Gent que fa deu anys estava en una posició relativament còmoda i que ara han de demanar arròs a Càritas. Són cadàvers ambulants. No en sortiran d’aquesta. No acabaran sota un pont ni arrossegant un carro de la compra ple de llaunes de Coca-Cola, perquè la seva és una fi imperceptible, que comença i acaba per dins.
El ric, el que governa el món, no és un polític. No senyor. No treballa al Parlament ni al Congrés. Un polític, en qualsevol nivell, és un pobre assalariat. Té més diners que vostè i que jo i té casa amb piscina a Sant Cugat o a Pozuelo de Alarcón o als Hamptons, però aquell home no pren cap decisió que pugui ensorrar un país simplement perquè no pot. Què fa un governant amb un país que està a la ruïna? Què pot salvar un gran estadista sense diners, endeutat, condemnat per una agència de qualificació? (us heu preguntat mai què polles és una agència de qualificació i a quines obscures finalitats respon?) Pensar que un polític governa un país és com pensar que el caixer del banc és el que controla els teus diners o com insultar el funcionari d’hisenda a qui li has de donar la declaració perquè la trobes abusiva. És d’una ignorància perillosa.
Follow @vedellconsagratTertulians que vomiten dades i opinions que s’han format en sopars de duro i que, dedueixo, diuen en veu alta per veure si així se les creuen ells mateixos.
La gent que diu coses com aquesta en públic són un perill, perquè ens desvien de la realitat. Desinformen. I en els temps que corren, en aquesta era d’estultícia i ignorància supina, això s’hauria de castigar amb una tunda d’hòsties a la plaça de l’Ajuntament, una festa de garrotades oberta a petits i grans.
No maregem la perdiu, cony. No esteu farts de tertúlies on es matisa cada puta paraula? On es parla de les aspiracions a pactes fiscals com si haguessin de suposar la solució a tots els mals? Què merdes m’esteu explicant?
Acotem-ho més. Fem-ho fàcil per la gent que ens escolta. Uns i zeros. Moros i cristians. Rics i pobres. Els que hem de treballar cada dia, com vostè i com jo, els autònoms que no tenim vacances remunerades però que ens podem permetre pagar el lloguer i l’ADSL i viure sense patir en excés, som els pobres. Si, som simplement pobres. Perquè els que estan un nivell per sota, els que no arriben a final de mes, viuen a la puta misèria. No és una misèria dickensiana, sinó una misèria molt més profunda i dolorosa, perquè no es veu a simple vista. Estem assistint a destrucció moral i espiritual de moltes persones. Gent que fa deu anys estava en una posició relativament còmoda i que ara han de demanar arròs a Càritas. Són cadàvers ambulants. No en sortiran d’aquesta. No acabaran sota un pont ni arrossegant un carro de la compra ple de llaunes de Coca-Cola, perquè la seva és una fi imperceptible, que comença i acaba per dins.
El ric, el que governa el món, no és un polític. No senyor. No treballa al Parlament ni al Congrés. Un polític, en qualsevol nivell, és un pobre assalariat. Té més diners que vostè i que jo i té casa amb piscina a Sant Cugat o a Pozuelo de Alarcón o als Hamptons, però aquell home no pren cap decisió que pugui ensorrar un país simplement perquè no pot. Què fa un governant amb un país que està a la ruïna? Què pot salvar un gran estadista sense diners, endeutat, condemnat per una agència de qualificació? (us heu preguntat mai què polles és una agència de qualificació i a quines obscures finalitats respon?) Pensar que un polític governa un país és com pensar que el caixer del banc és el que controla els teus diners o com insultar el funcionari d’hisenda a qui li has de donar la declaració perquè la trobes abusiva. És d’una ignorància perillosa.
