Pot el 'Harlem Shake' matar el 'sampling'?

No li ha costat gaire a Baauer, (també conegut com el productor musical de Brooklyn, Harry Bauer Rodrigues) el fet d'adonar-se dels prejudicis del seu èxit. Tan bon punt la seva versió minimalista del "Harlem Shake" el va propulsar al capdamunt de les llistes de cançons més escoltades el mes passat gràcies als vídeos virals de YouTube, Baauer fou contactat pels representants legals de Hector Delgado i MC Jayson Musson.

El primer és un artista de reaggeton retirat i el segon un cantant de rap que, de forma totalment involuntària, han contribuït a l'èxit del "Harlem Shake". El primer és qui empra la popular frase "con los terroristas", que va utilitzar al single Maldades (2006) mentre que el segon és qui rapeja la frase "do the Harlem Shake" al tema "Miller Time" (2001) de quan formava part del grup 'Plastic Little'. Totes dues veus són pilars bàsics amb els quals se sustenta l'èxit del tema de Baauer però cap dels dos anteriors artistes han cobrat un cèntim.

Amb tot, l'errada de Baauer de no pagar la llicència per aquests "samples" es podria considerar una barreja de ingenuïtat, vagància i estupidesa, però gairebé res del procés creatiu i posterior èxit del "Harlem Shake" fou senzill. A principis de febrer aquesta cançó es va convertir en un fenomen mundial gràcies a que desenes de milers de persones (inclòs els jugadors del Manchester City o Els Simpsons) s'enregistressin ballant com idiotes en un clip de trenta segons. Pels voltants del 20 de febrer ja s'havia convertit en el vídeo més vist a la xarxa social amb 103 milions de visualitzacions en tant sols una setmana.

Segurament si Baauer hagués endevinat que això passaria, hauria anat més en compte, però ningú ho va veure venir. La cançó se li va escapar de les mans, sobrepassant les seves previsions i convertint-lo en una de les grans revelacions en el camp del "sampling", una disciplina musical plena de confusió, manca de finançament, grans avenços tecnològics i discussions sobre l'anomenada llibertat artística. De fet, aquest és un debat que des fa molts anys es produeix dins la indústria musical amb el fenomen dels Mash-ups. El funcionament és simple; agafar trossos de cançons i combinar-los entre sí per crear un nou tema. La batalla legal és àmplia i encara no s'ha arribat a un consens; mentre uns artistes consideren que és un plagi en tota regla, altres ho veuen com una nova forma d'art.


El millor en aquests casos és cobrir-se les espatlles i fer com els productors de la cadena FOX que, al fer un "Harlem Shake" per Els Simpsons van decidir buscar-se la vida i crear nous "samples" per evitar problemes legals. És més, en el vídeo s'escolta "Homer terroristas" i "do the Homer Shake".

Amb tot, quin és doncs el futur del panorama musical? S'ha arribat fins a l'extenuació pel que fa a la creació de nova música? Està tot inventat? Per a molts els Mashups són un sacrilegi, el que als anys 90 es podia veure amb les versions hardcore i trance de temes coneguts (popularment l'anomenada "música màquina"). D'altra banda, els demés consideren un plaer escoltar "batalles músicals" com la composada per 'The White Panda' entre Adele i Avicii.