No tinc per costum escriure sobre temes personals ni íntims, però en aquesta ocasió ho faré, perquè aquest no està sent un estiu normal, si és que hi ha moments a la vida que es poden qualificar així.
En el fons ja ho sabem: la vida és trànsit; alguns pensem que cap a una altra realitat perfecta, total i definitiva; d’altres, trànsit cap a la fi també perfecta, total i definitiva... En el fons, interrogants que han interpel·lat l’home des de l’inici dels temps i que, avui, en aquest món tan tecnològic i complagut, continuen neguitejant-lo essencialment sota la seva pell de cuirassa.
Un estiu diferent, amarat de sentiments i de preguntes, a voltes sense resposta. Un estiu que va començar a l’hospital de Figueres el 19 de juny i que ha continuat el camí sinuós, accelerat, a voltes perillós, d’una evolució mèdica que ja sabem, d’antuvi, que no serà reversible, per bé que vagin les coses.
Quan un dels teus progenitors emmalalteix, et fas gran de cop; afrontes l’edat adulta quan comences a mirar enrere, sense deixar de mirar endavant. És un canvi emocional i vital que et descobreix una perspectiva inèdita de la teva existència.
I superada la urgència mèdica, comença un nou itinerari, el de la recuperació sociosanitària. El nostre sistema de salut pública pot tenir mancances, i per perfecte que sigui, segurament sempre en tindrà, com en totes les coses de la vida, però ningú no pot negar que és un dels millors del món avançat, sense cap dubte.
Cada tarda t’apropes de visita, com fan desenes de famílies que volen el contacte amb els seus. Esperes en arribar que el dia d’avui sigui millor que el d’ahir i que, per petita que sigui, hi hagi una millora, un gest nou, un somriure, una paraula, un moviment, que et dibuixi una esperança momentània.
Hi arribes amb el cor petit, encongit per l’enyorança, però sempre en surts amb que cor engrandit, ple de pau, amb una serenitat que no saps explicar d’on ve però que t’omple tots els racons de l’esperit.
Afrontar l’Alzheimer no és fàcil; ja no ho és pel malalt, però molt menys per a qui en té cura. Experimentes la fragilitat, la innocència infantil que embolcalla la teva personalitat fins a fer-te perdre la consciència. Els records s’esvaeixen, primer els recents, i més tard els llunyans. Ja no saps qui ets, ni si has viscut. Tot es va esborrant, a poc a poc però inexorablement.
Fins que això no passa, sempre queda l’esperança de viure un moment de lucidesa que et torni el pare i que, junts, pugueu reviure un petit retall de la vostra vida, abans la malaltia no trobi també aquell record i l’esborri per sempre més.
