Marvel ha creat escola, no hi ha dubte. Amb les seves pel·lícules, la casa de les idees ha aconseguit plasmar amb nota el fet únic que totes comparteixin les mateixes regles i quasi els mateixos personatges. Aquest fenomen cinematogràfic originat als còmics i conegut com el Marvel Universe no ha trigat a generar intents de còpia, com la dels superherois de DC Comics a través del filtre obscur i no tan reeixit de Warner, i ara amb els monstres clàssics de la Universal sota el segell Dark Universe. En efecte, aquesta nova La momia és un reboot del film clàssic interpretat per l’inigualable Boris Karloff, substituït aquí per l’exuberant i hipnòtica Sofia Boutella. Com era d’esperar, poc té a veure l’original amb aquesta nova versió, i millor així, la veritat. De fet, l’altre gran remake del mite del terror, obra del director Stephen Sommers i protagonitzat per Brendan Fraser i Rachel Weisz, va ser un gran èxit de crítica i públic gràcies al fet d’acostar-se al gènere d’aventures amb humor a l’estil de l’inconfusible Indiana Jones. Aquí són dos militars americans destinats a l’Orient Mitjà, Nick Morton i Chris Vail (Tom Cruise i Jake Johnson), que dediquen les estones lliures a robar restes arqueològiques, i l’atractiva arqueòloga Jenny Halsey (Anabelle Wallis), que treballa per una misteriosa organització liderada per un tal Henry Jekyll (Russell Crowe), qui descobriran la tomba i desencadenaran el mal despertar de la mòmia.
El film, obra d’Alex Kurtzman, segueix la mateixa fórmula de Sommers tot i que vira subtilment cap a la ciència-ficció, el gènere que de fet cohesionarà tota la saga. En aquest sentit, queda clar que el xou no vol ser res més que una gran ‘flipada’ amb l’única voluntat d’entretenir, fet que queda patent amb un munt de seqüències delirants i surrealistes que o et rebenten el cervell o t’obliguen a riure, aplaudir i engolir crispetes sense parar. En tot això hi ajuda una evident realització de blockbuster amb grans i magnífiques persecucions, molts decorats, brillants efectes i explosions i sobretot una edició dinàmica que només defalleix lleument durant el nus, quan se’ns mostren les cartes del que vol ser això del Dark Universe, i que fa pensar en la sèrie de còmics protagonitzats pels monstres clàssics durant la dècada dels setanta, també a Marvel. Menció especial mereixen els actors, els sempre excel·lents Tom Cruise i Russell Crowe, dues bèsties de la interpretació que saben el tipus de film en el qual es troben i que actuen en conseqüència. Com cantava Robbie Williams: “Let me entertain you!”.
Tanta acció i entreteniment acaben desembocant, això sí, en un mar d’incongruències i sobretot en un desenllaç molestament obert, un peatge fins a cert punt tolerable, sobretot pels cinèfils que gaudiran d’allò més identificant les nombroses referències a clàssics del cinema B fantàstic com, entre d’altres, Un hombre Lobo americano en Londres (John Landis), Bubba Ho-tep, (Don Coscarelli), La noche del terror ciego (Amando Ossorio), Lifeforce (Tobe Hooper) i la mai prou reivindicada Nueva York bajo el terror de los zombi (Lucio Fulci). El que us deia, un embenat entreteniment d’estiu.
