Em sembla que no m’hi sabré acostumar mai. Anar amb metro diria que és antinatural. Però la gent de ciutat fa com si res i només de sentir rugir el metro i trontollar les parets, comença a córrer, esperitada, amb el cor a cent, com si la vida depengués d’un minut i tingués molt i molt de sentit. I fan grans gambades i esquiven la riuada de gent, que n’acaba de sortir i que ja puja les escales. I, quan arriben a l’andana, adrecen el cap a la cabina dels conductors i clamen la seva compassió amb una ganyota de súplica. Però els conductors no sempre poden ser misericordiosos. Que si ho fossin, els metros anirien a deshora i després sí, que la gent posaria el crit al cel.
I, alguns eixelebrats, que no han rebut la seva redempció, s’arrisquen i posen un braç, una cama entre les portes. I, llavors, és quan uns perfectes desconeguts, salvavides per instint, fan l’acte filantròpic del dia i els ajuden perquè només faltaria que passés una desgràcia. D’altres, no tenen tanta sort. I, quan arriben, el metro ja no hi és. I, aleshores, repiquen les palmes de les mans contra les seves cuixes. Els més desesperats, es pentinen rabiosament els cabells amb els dits. Al final, tots s’acaben rendint, perquè ja no hi ha res a fer, i s’asseuen a qualsevol banc. I comença el temps de descompte, d’uns tres o quatre minuts. I l’aprofiten per enviar un missatge: “Ho sento, arribo tard. He perdut el metro”. I no diuen que l’han perdut perquè han ronsejat cinc, deu o vint minuts al llit. I tampoc diuen que s’han aturat a fer un cafè tranquil·lament en un bar prop de la parada.
I jo trepitjo l’andana mentre ells teclegen el mòbil. Perquè sóc d’aquelles que, quan sento el metro, aprofito per fer-me una cua, cordar-me les sabates, comprovar si porto la cartera. Que no m’agrada arribar, esbufegant, i quedar-me palplantada davant d’una porta que es tanca; davant d’uns cossos suats, incòmodament enllaunats; davant d’uns ulls que em miren a mi o no sé exactament a on; d’unes mans que es recolzen en un vidre ple de ditades i que a sobre, a sobre, no em diuen ni adéu.
