Pujo al cotxe i em preguntes que com estic i amb qui he anat. Et dic que amb els meus amics, papa. I tu em tornes a demanar que amb quins amics i jo et repeteixo que amb els amics de sempre, papa, que amb els amics de sempre. I parlo sense obrir gairebé gens la boca, amb les paraules comptades, perquè he fumat i no vull haver de donar-te explicacions. Però tu, papa, no te n’adones de res. O potser és que dissimules molt bé. O potser és que hi ha coses que tampoc vols saber. La mama és diferent. Ho vol saber tot. Em veu venir d’una hora lluny. I és molt, però que molt més pesada.
I, papa, no et sàpiga greu que no parli, que no vulgui explicar-te les meves coses. Però em sembla que t’és igual, perquè apuges el volum de la ràdio, que avui tornen a fer futbol. I si tu sabessis, papa. Si tu sabessis que no he estat amb els meus amics, que he anat amb noi i que ens hem passat tota la tarda fent-nos petons a la muralla i donant voltes per la ciutat. I una amiga de la mama ens ha vist quan creuàvem el pont de pedra. Jo l’he vista i m’he posat nerviosa i he fet veure que no la veia. I ella em mirava com per dir-me hola, fins que ha vist que jo no la volia saludar. Espero que no vingui per casa aquesta setmana.
I quan arribem a casa el primer que faré serà anar-me a rentar a les dents i després, em tancaré a la meva habitació. Però em sembla que no podré escapar-me d’ella. Perquè segur que, quan vagi a l’habitació i ja m’estigui canviant, sentiré unes passes, una mà lliscant sobre el pom de la porta, un espetec. I apareixerà la mama, com sempre una mica esvalotada, i voldrà saber amb qui he estat i jo tornaré a dir una mentida. I n’estic segura que em contestarà: “Però tu creus que sóc burra? Que tu estàs enamorada, que ja ho sé jo!”. I, llavors, arribarà el pitjor moment. Perquè la mama se m’acostarà, em flairarà i, rient per sota el nas, em cridarà: “Nena, però si has fumat! Què et penses, que m’enganyaràs a mi?!”
Em pots venir a buscar, papa?
