El segon episodi de la saga intergalàctica Guardianes de la Galaxia Vol. 2 era, sense cap mena de dubte, una de les pel·lícules més esperades de l’any i, pel que sembla, no només no ha decebut en xifres durant el primer cap de setmana de la seva estrena sinó que ha fet coincidir crítica i públic en elogis. El seu màxim responsable, el guionista i director James Gunn, ha sabut distanciar-se de l’estil dels darrers films de Marvel, excessivament subordinades a un entreteniment saturat d’acció i poqueta història, per dotar la seva obra d’un toc emocional i humorístic que sembla haver calat fort. El film, lliure de presentar els seus personatges protagonistes, handicap inicial de qualsevol saga i de la que se’n surt molt bé a la primera entrega, arrenca aquí a sac, amb l’aventura i el bon rotllo per banderes. Abans, un pròleg on, gràcies a la màgia digital, se’ns apareix un rejovenit Kurt Russell, heroi i antiheroi de generacions passades, fet que convida a pensar a més d’un veterà que ha viatjat en el temps.
El film fa gala, durant tot el metratge, de l’inconfusible moho que identifica encara avui el cinema de gènere dels vuitanta, fins i tot el més fluixet. Gunn, que ha mamat aquest estil narratiu durant tota la seva vida i l’ha treballat a la perfecció durant la seva exigua filmografia el broda en aquest blockbuster incontestable. Com a moltes d’aquelles pel·lícules, ara reversionades sense criteri ni sentit, Guardianes de la Galaxia Vol. 2 apel·la al color, a l’aventura, a l’acció directa i ben tramada, als grans paisatges panoràmics, a una gran banda sonora farcida d’èxits passats, a un humor apte per a tots els públics, i sobretot a l’emoció que generen les vivències d’una llarga llista de personatges, tots entranyables i rodons, fins i tot el més estúpid i secundari. Sembla fàcil d’aconseguir però no ho és en absolut. Que li diguin al pobre Abrams, que mira que ho intenta... I aquí rau, de fet, un altre triomf del film, la seva senzillesa, la seva excel·lent gestió del component nostàlgic, la seva ferma voluntat d’entretenir emocionant, que és el que feien alguns dels grans referents de Gunn -aquí també presents- com GeorgeLucas, StevenSpielberg, JoeDante, RichardDonner i RobertZemeckis, entre d’altres.
Pel que fa a la història, el film orbita al voltant dels clàssics temes de l’amistat i la família, dels orígens personals, però ho fa des d’una sorprenent i multicultural nova perspectiva del tot actualitzada, allunyada de la clàssica de Disney, i també aprofundeix més en l’univers que se’ns suggereix, en molts dels personatges que el conformen, i en tot allò que resta per venir; cameos increïbles (hilarant i magnífica l’aparició del gamberro Howard The Duck: “Si escoges el pato tienes jurega para rato”), incomptables picades d’ullet, seqüències que són un orgàstic delit visual, d’altres que ho són més musicals, diàlegs que et desmunten o que toquen la fibra... A més, tot i que d’una manera molt més festiva, l’estructura segueix el rastre de l’Imperi contraataca, possiblement l’episodi més celebrat d’Star Wars; com en aquella, el film no aclareix el seu argument fins a mig metratge, el grup protagonista es divideix i possibilita dues línies d’acció paral·leles, el clímax el desencadena una confrontació paterno-filial, s’hi planteja també un dramàtic embolic entre germans, hi ha redempcions de personatges que inicialment semblaven malvats (Yondu-Lando), i en general els protagonistes poden trobar perfectament el seu alter ego, matís amunt, matís avall, entre la tripulació del Falcó Mil·lenari. Hi ha qui diu que són sagues molt diferents. Jo no ho tinc tant clar.
En definitiva, la casa de les idees ha trobat amb Guardianes de la Galaxia la seva Star Wars i amb Gunn el seu millor franctirador visual, un narrador com n’hi ha pocs, un titellaire absolut que mou a la perfecció els elements on toca i quan toca, que sent palpitar els bioritmes dels seus personatges i sap quan fer-los ballar encara que diguin que no ballen, o quan fer-los caminar a càmera lenta perquè en aquell precís instant mola el doble. En resum, una pel·lícula d’aquelles que amb el temps fixarem a la memòria quan, on i amb qui la vam veure. Això us sona, oi? Cinema en estat pur.
