John Wick 2, morir o repartir

Fa un parell d’anys irrompia amb força l’estrena de John Wick, un imperdible film d’acció que tot i el baix pressupost oferia una factura final sorprenentment exquisida. La formula força coneguda dins el sector: filmar una simple i fins i tot absurda història de venjança amb alguna vella glòria de Hollywood com a protagonista. Com molts anys abans havia fet un madur Charles Bronson amb les irrepetibles desventures de l’arquitecte Paul Kersey a la saga El justicier de Nova York, o dècades més tard Liam Neeson en el cos de l’ex-agent de la CIA Bryan Mills a la trilogia Venjança, amb John Wick semblava que li havia tocat rebre a l’eternament jove Keanu Reeves. Bé, això de rebre és un dir perquè el que de fet més fa el bo d’en Keanu en aquesta cinta és repartir a mansalva, fins al punt de deixar en evidència, en més d’una seqüència, a la gran superproducció del gènere del moment: Fast & Furious.

Com era previsible davant l’èxit de la primera entrega, els artífexs del xou, el tàndem dels desconeguts Chad Stahelski i David Leitch, han disposat en aquesta esperada seqüela de mols més recursos, fet que s’ha traduït en un disseny de producció, una direcció i planificació de l’acció que fan excel·lir el gènere com feia temps que no es veia i que, de retruc, la converteixen en un autèntic goig pels amants del gènere. El film no s’atura en cap moment, és trepidant i està perfectament combinat amb un enginyós humor marca de la casa que oscil·la entre la subtilesa elegant i la gran flipada. Memorable la persecució al metro amb l’intercanvi de trets “dissimulats”, o la lluita final en un laberint de miralls, una seqüència que evoca a grans films del gènere, entre ells Operación Dragón del mític Bruce Lee. A més, aprofundeix en els elements que ja s’insinuaven a la primera entrega: la mitologia interna de l’Hotel Continental i d’una mena de xarxa oculta d’assassins a l’estil Matrix. De fet, el film té més d’una referència i reverència a l’arxiconeguda trilogia de les germanes Wachosky, entre elles l’aparició estel·lar del mític Laurence Fishburne.

Les úniques pegues del film, però, les posen el fet de no veure lluitar John Wick amb les atrevides coreografies de la primera entrega, una barreja de ball d’arts marcials amb execucions a boca de canó, substituïdes aquí per munició i més munició, i també al guió, que baixa el pistó i perd frescor i hilaritat. Si en aquella primera proposta argumental el detonant de l’acció era l’assassinat del gos que la seva dona li havia regalat abans de morir, aquí ho és un simple i esgotat pacte amb la màfia que, òbviament, l’introduirà en una espiral d’obligacions i traïdories diverses. Malgrat tot, el film coqueteja amb el notable alt en tot moment i apunta a una tercera part que fa olor de remake sui generis de Solo ante el peligro. Com diria aquell: Excelsior!