Va arribar a Grècia el febrer de l’any passat i, de seguida, el van portar amb la seva família al camp militar de Cherso, prop de Tessalònica. Hi vivien unes 2.000 persones en tendes. S’hi comptaven 14 lavabos. A l’entrada de l’estiu, quan ens vam trobar, hi feia una calor asfixiant. Els grills cantaven indomesticables. La polseguera s’enfilava cap al cel ras quan els nens estampaven una pilota de futbol contra la tanca de la caserna militar. I, al capvespre, el sol es filtrava entre les costures de la roba estesa als filferros de les reixes.
Ell es diu Mohammad, en té 18, és d’Alep. De pell finíssima, bruna, el recordo amb un somriure blanc, també infatigable, que contrastava amb un bigoti de pèl moixí. Estava enamorat d’una noia grega que treballava a la Creu Roja del camp. No s’oblidava mai d’anar-la a veure. Em pregunto si li va arribar a robar algun petó.
Cada dia repetia: “D’aquí dues setmanes, ja no seré a Grècia”. Perquè, en Mohammad, només volia anar a Alemanya i retrobar-se amb els seus dos germans. El seu Facebook està farcit d’imatges de la Merkel, a qui veu com una mare acollidora. El govern grec va tancar el camp de Cherso el novembre i va reallotjar les famílies en apartaments. El noi de pell bruna encara es troba a Grècia. Diu que el mes que ve sí, que segur que sí, que volarà cap a Alemanya.
Aquesta setmana va penjar una fotografia a l’Instagram. En blanc i negre. Un home amb els ulls clucs, arrufant el front, n’abraça un altre, que es deixa caure, fet un mar de llàgrimes, rendit, abatut a la seva espatlla. És el futbolista Dani Alves que consola un jugador del Barça. A sota, en Mohammad escriu: “No ploris, Neymar. T’estimem”.
