Els imbècils de bon matí

Els que matinem tendim a trobar-nos un espècimen que, d’una manera o altra, se les arregla per provocar-nos el primer pensament negatiu del dia. Són els imbècils de bon matí, aquests personatges d’incerta procedència que es creuen al teu pas quan menys t’ho esperes i que amb les seves sortides de to converteixen els teus prolegòmens quotidians en un baròmetre de la paciència. Aquests éssers no discriminen: ja pots ser dels que es lleven amb un somriure o dels que mossegues amb un lladruc, ells apareixen en el moment més inoportú recordant-te les contraindicacions de la vida en comunitat. Fixeu-vos-hi, perquè hi ha imbècils de diferents tipus. Des dels que et passen a dos centímetres amb la bicicleta a la vorera fins als que riuen desmesuradament d’una ocurrència en un espai on regna un escrupolós silenci; des dels que t’aparten amb un cop de colze a l’hora de pujar a l’autobús fins als que et truquen per dir-te coses que podrien haver resumit en un simple missatge. Quan actuen, no pots evitar pensar en les causalitats que els han portat a aquell moment i a aquell punt, i prens consciència que en el fons sempre hi han estat, perquè esculls els teus recorreguts diaris però no necessàriament els teus companys de viatge.


Però el que més desconcerta d’aquests personatges, autors d’un breu guió que sembla exclusivament dissenyat per tocar-te els nassos, és la seva insistència a aparèixer a primera hora. Sí, d’acord, podeu pensar que als matins estem més irritables i per això ens semblen més imbècils, però diguem-ho clar: s’ha de ser molt imbècil, però molt, per ser percebut com a tal quan encara no han obert ni les botigues. I tu, que vas pel món amb una litúrgic respecte per les dinàmiques alienes, no et pots creure aquesta capacitat de determinats individus per torpedinar la tranquil·litat col·lectiva. Si a l’albada són capaços de portar-te al límit, com deuen ser al final del dia? Jack Nicholson a “El resplandor”? El seu únic avantatge és que, quan apareixen, saps positivament que el dia només pot anar a millor. Sempre que aquests imbècils no siguin familiars o companys de feina: llavors, l’únic que et queda per fer és plorar.