Aquell Estat que va durar quatre dies

El 14 d’abril de 1931 Francesc Macià va proclamar “la República Catalana com a Estat integrant de la Federació Ibèrica”, en una al·locució radiofònica que es va retransmetre a la tarda d’aquell dia.

Això és el que han recollit els llibres d’història, però la realitat va ser molt més complexa i ambigua, fins i tot amb certs moments de tensió i de dubtes. Intentarem fer-ne una cronologia exacta:
14 d’abril. 13:00 hores. Lluís Companys, nou regidor electe de Barcelona per ERC es dirigeix amb d’altres electes del partit, militants i simpatitzants, a l’Ajuntament per exigir a l’alcalde accidental que els lliuri la vara d’alcalde com a símbol del traspàs del poder del poble. Companys és designat alcalde d‘immediat.
14 d’abril.13:30 hores. La bandera republicana és hissada al balcó de l’Ajuntament. Companys surt al balcó i diu: “Tingueu serenitat que la República sabrà representar a la majoria del poble. Visca Catalunya, visca la República!
14 d’abril. 14:00 hores.  Francesc Macià arriba a l’Ajuntament i és aclamat. Macià, visiblement contrariat per la proclama republicana, es reuneix amb Companys.
14 d’abril. 14:15 hores.  Francesc Macià surt al balcó de l’Ajuntament i diu: “Ciutadans: en nom del poble de Catalunya proclamo des d’aquí l’Estat Català, i proclamo la República Catalana. A més, solemnement us dic que amb tot carinyo anem a la Confederació amb les altres Repúbliques d’Espanya”.
14 d’abril.  14:30 hores. Macià, Companys i altres regidors electes es traslladen al Palau de la Diputació Provincial de Barcelona, a l’altra banda de la Plaça de Sant Jaume, on també s’ha penjat la bandera republicana al balcó principal. Macià surt al balcó i diu: “En nom del poble he pres possessió del Govern de Catalunya. Avui el poble ens ha donat el seu vot per què governem la ciutat, i jo, en nom de Catalunya, em faig càrrec del seu govern i us dic, que aquí ens quedem disposats a  defensar les seves llibertats. Espero que el poble sabrà fer el mateix. D’aquí no ens trauran només que morts. També us dic que ens hem de fer dignes d’aquesta llibertat”.14 d’abril. 14:45 hores. Arriba Joan Maluquer i Viladot, president de la Diputació, exigint a Macià que desallotgi el Palau i que només per la força abandonarà el seu càrrec de president. Macià li posa la mà a l’espatlla per indicar-li que ho consideri com un acte de força. Maluquer cedeix el càrrec de president.
14 d’abril. 15 hores. Francesc Macià, reunit al despatx presidencial amb els regidors d’ERC, dicta la següent nota escrita: “En nom del poble de Catalunya proclamo l’Estat Català, sota el règim d’una República catalana, que lliurement i amb tota cordialitat anhela i demana als altres pobles d’Espanya la seva col·laboració en la creació d’una Confederació de pobles ibèrics i està disposada al que sigui necessari per lliurar-los de la Monarquia borbònica. En aquest moment fem arribar la nostra veu a tots els Estats lliures del món, en nom de la Llibertat, de la Justícia i de la Pau internacional. Francesc Macià.”
14 d’abril. 15:15 hores. Es reuneixen al Palau de la Diputació els regidors electes d’ERC amb Macià i, per unanimitat, proclamen President de la República Catalana Francesc Macià.

A la tarda, s’emet un comunicat per ràdio amb una nova proclamació de la República Catalana, que és el que es coneix de manera més generalitzada i popular: “Catalans: interpretant el sentiment i els anhels del poble que ens acaba de donar el seu sufragi, proclamo la República Catalana com Estat integrant de la Federació Ibèrica”. A Madrid, ja s’ha proclamat la República Espanyola, així com a la majoria de capitals de província.  

17 d’abril. Després d’una negociació amb els ministres Fernando de los Ríos, Nicolau d’Olwer i Marcel·lí Domingo, representants del govern provisional de la República Espanyola, Francesc Macià claudica i accedeix a renunciar a l’Estat Català en favor de la promesa d’una autonomia per a Catalunya que caldrà concretar més endavant. La República Catalana desapareix per donar pas a un govern autònom que es bateja amb l’arcaic nom d’una institució medieval d’origen fiscal i financer que havia anat adquirint atribucions polítiques, militars i jurídiques.

En tota aquesta seqüència de fets, Macià va actuar com a líder del partit (ERC) que a Catalunya havia guanyat dos dies abans les eleccions municipals celebrades a tot l’Estat, després de gairebé 8 anys de dictadura.

Macià va prescindir de l’ordre legal vigent, com ho varen fer la resta de partidaris de la República.  Les eleccions del 12 d’abril s’havien plantejat com a un plebiscit de la Monarquia i, encara que en el còmput global les eleccions municipals les van guanyar els partits monàrquics, a 41 de les 50 capitals de província la victòria va ser per als republicans, i això va precipitar els fets que havien de donar compliment final al Pacte de Sant Sebastià, que conjurava tots els republicans per derrocar la monarquia. I el rei Alfons XIII, sense suports, no va tenir més remei que facilitar-ho, marxant a l’exili.

Macià va improvisar, i ho demostra que en els fets del 14 d’abril, tant a l’Ajuntament com a la Diputació, la presència d’autoritats polítiques era molt reduïda i encara més l’efervescència popular a la Plaça de Sant Jaume, que brillava per la seva absència.

Macià va actuar de manera unilateral, anticipant-se a la seqüència d’uns fets que entenia que li podien ser adversos, tan a Catalunya, enfrontant-se amb Companys, com a Madrid, on els republicans, sobretot socialistes, no estaven disposats a acceptar que Catalunya es desmarqués.  

Aquesta pressió espanyola va esdevenir insostenible i, al capdavall, vam ser els propis catalans, amb Macià i ERC al capdavant, els qui vam renunciar a un Estat propi que, en aquest moment només vam poder gaudir durant 4 dies comptats. Eren altres temps!!!