Ghost in the shell, l’ànima més asèptica del conegut manga

Ghost in the Shell és una de les obres cabdals de la ciència-ficció dels darrers vint anys, un punt de referència inqüestionable d’un gènere que ha ajudat a entendre i a redefinir una mica millor aquesta nova i vertiginosa era high-tech d’avenços tecnològics i de cibercomunicació en la que ens trobem immersos. El manga original, creat per Masamune Shirow l’any 1989, va ser redescobert per la majoria del gran públic occidental gràcies a l’anime de lloguer als videoclubs del 1995. En ell s’hi entreveien delicioses referències a Blade Runner i Robocop, entre d’altres. Els antics germans Wachowski -ara germanes- sempre van defensar, a més, la seva influència a l’hora de donar forma la seva arxiconeguda saga, la també totèmica The Matrix. Amb aquestes credencials es feia difícil no veure una adaptació a la pantalla gran de les desventures de la cíborg Major sota el filtre de Hollywood.

Tot i les crítiques exageradament negatives que el film ha anat recollint d’ençà de la seva estrena i la poca rendibilitat que també l’ha acompanyat a les taquilles, el cert és que adapta dignament el relat original, manté la seva essència, recrea alguns plans meravellosos de l’anime, i fins i tot aporta contingut inèdit en referència al suposat passat humà de la nostra protagonista; per cert, aquest és un dels pocs papers on la cara de peix bullit de la Scarlett Johansson s’ajusta a la perfecció. Com era d’esperar, a més, la història no és exactament la mateixa; es canvien alguns elements i s’introdueixen personatges nous, tot plegat per intentar fer bullir una mica més l’olla de la sorpresa, l’òbvia reflexió home vs. màquina, l’acció i l’espectacularitat visual d’aquest món futurista i la dimensió internàutica que s’hi entreveu. Potser hagués faltat més presència del ‘titellaire’, l’ombra real dels seus motius i un final no tan pueril, però en essència, tot va a parar allà mateix.
 
Malgrat tot, és innegable que el xou orquestrat per Rupert Sanders es asèptic, amb falta de nervi i personalitat i, en definitiva, totalment prescindible pels versats en el visionari i enriquidor relat original, com també ho són, no ho oblidem, la majoria de remakes i reboots que Hollywood ha produït com a xurros durant els darrers anys, amb l’únic objectiu de seduir al públic juvenil o al desmemoriat. Almenys aquí, val a dir-ho, tot i la voluntat evident de fer un film de gènere comercial sense massa més, el seu visionat no arriba al malestar o a la perbocació que sí provoquen les noves versions d’obres no menys icòniques com The Ghostbusters, Total Recall o Robocop. Només això, ja és d’agrair. Amb el cor a la mà.