Amor entre línies

- Els darrers dies hi he estat donant voltes.
- A què?
- A moltes coses. I molt poques alhora. Té sentit el que dic?
- Per a mi sí.

Ella va dibuixar un somriure.

- Ja m’ho pensava.

Em pregunto si això és el que busquem, comprensió.
És la primera vegada que ens trobem a soles. Conec els seus amics, ella coneix els meus. De tant en tant ens hem trobat de casualitat i parlat de coses mundanes.
Què tal el teu dia? Com va a la feina? Què has estat fent? Alguna novetat?
Parlàvem, però mai dèiem res interessant o profund.
Tanmateix, em sentia atret per ella.
Sabia que tenia molt més a dir-me.
Amb algunes persones s’intueix.

- En què pensaves doncs?

Es va quedar reflexionant, intentant encertar amb la temàtica.

- Edificis.
- Edificis? Què els hi passa?
- Visc en un 12è pis i el meu edifici té 19 plantes en total. Això vol dir que damunt meu hi ha set pisos més. Set.
- …i?
- Doncs que cada pis té diversos apartaments. Aquests estan plens amb llits, sofàs, televisors, escriptoris, cadires, catifes, milers de coses. Molts objectes i molts quilos de pes, flotant damunt el meu cap. Em vaig adonar que mai m’havia aturat a pensar-hi. Passo els dies sense preocupar-me’n, ignorant el que hi ha a sobre meu. És una d’aquelles coses que dono per fetes.

Em pregunto per què mai ens adonem de tot el pes que carreguem, nosaltres i el que ens envolta.
Me la imagino estirada al llit, de nit, reflexionant en el que m’ha dit. Intento endevinar què li va fer començar a pensar-hi. Fou el soroll del televisor dels veïns? Algú movent els mobles? La comoditat del seu propi llit? Les ombres dibuixades al sostre de l’habitació?
La ment treballa de formes ben curioses.

- Mai m’havia aturat a pensar-hi, és força profund.
- No és profund, és incoherent.
- Una incoherència essencial.
- Et toca. Què veus quan mires edificis?

Reflexiono intentant trobar la resposta adequada.

- Històries.
- Històries?
- Sí. Quan miro edificis penso amb tota la gent que hi deu viure. Tothom té una història. Em pregunto quantes històries per desvetllar resten atrapades darrera les parets de maó. Algunes vegades fins i tot intento endevinar quin tipus d’història viuen darrera cada finestra. Un drama? Un romanç? Mai ho sabré.

Em vaig adonar que havia reflexionat sobre edificis més del que n’era realment conscient fins aleshores.

- Sembla que tu també portes temps donant-li voltes al tema.
- Només intento trobar-li sentit a les coses.
- Ja en som dos.

Penso en nosaltres.
Tinc 36 anys, estic sense feina i sóc solter.
Ella té 37, treballa de 8 a 3 i té parella.
Sempre em diu que és complicat.
Sempre em diu que parlar amb mi no ho és.
Em pregunto cap on va tot això “nostre”.

- M’encanta mirar desconeguts pel carrer.
- Vols dir observar a persones?
- Sí, però sobretot desconeguts.
- Per què?

Es gira i comença a mirar les poques persones que passegen al nostre voltant.

- Són com un tapís en blanc. Poden ser qualsevol, fer el que sigui, anar on vulguin. Les seves possibilitats són infinites.

Em giro i també les començo a mirar.
Veig mares, pares, fills, filles, amics, amants i desconeguts.
Portades de llibres que mai llegiré.
El que són està clar, qui són, no.
Qui és ella està clar, el que és, no.

- Algunes vegades quan miro desconeguts, fantasiejo amb poder saber tota la seva vida amb només tocar-los.
- Això no seria contraproduent?
- Com?
- Aprendre la seva història voldria dir que deixen de ser desconeguts.
- I què?
- Doncs que potser els hi perdries interès?
- Depèn de la seva història.
- Entenc. I què hi ha de les seves possibilitats infinites? Les perden?
- No. Tots som desconeguts a ulls d’algú altre.

Em pregunto què sóc jo als seus ulls.
Es gira i em mira de fit a fit.
M’està mirant a través d’una finestra imaginària.
Sóc un desconegut dins un edifici que intenta tocar.
Allarga la mà i posa un dit al meu palmell.

- Notes res?
- No. Encara no.
- Encara no?

Aparta la mà i somriu.

- Aquesta és la segona vegada que ens veiem. Algun dia sabré la teva història.

I tant que la sabràs.
Em pregunto en quina mena d’història s’està convertint tot això.
Un romanç? Una tragèdia? Una comèdia? Una aventura èpica?
Un poema? Un relat curt? Una novel·la?
Em pregunto si em deixarà empremta.
Encara puc notar l’escalfor a la mà de quan m’ha tocat.
Em pregunto si ella encara nota la meva.

- Saps com volen els avions?
- Motors, ales, aire, velocitat… tot això?

Es posa a riure.

- Vaig dir una cosa semblant quan m’ho van preguntar per primer cop. No vas gaire errat. És més aviat un tema d’aixecar, arrossegar, empènyer i la gravetat.
- Ni idea. Suposo que ara bé quan m’il·lumines.
- Tens una imaginació bastant realista.

Si sabessis… vaig pensar.
Va començar a parlar sobre la Llei de Newton, molècules d’aire, força cap amunt, la força cap avall, l'arrossegament, l'empenta i l’elevació, per descomptat.
Em va explicar que, per a poder volar, els rotors d’un avió han de girar prou ràpid com per empènyer les molècules d’aire cap enrere. Aquesta acció produeix que la nau es desplaci cap endavant. Quan aquest moviment és prou ràpid, les ales de l’avió comencen a prémer les molècules cap avall. Això produeix que l’avió vagi cap enlaire.
Li vaig demanar que m’ho expliqués diverses vegades per acabar-ho d’entendre.

- Així doncs el moviment cap enrere produeix un moviment cap endavant i el de baix cap a dalt?
- Sip
- Però no són oposats?
- Sovint, els oposats es necessiten l’un a l’altre per tal de funcionar.

Vaig començar a pensar en com érem de diferents l’un de l’altre.

- És curiós, per mi els avions sempre havien sigut uns objectes de metall que volaven pel cel. Màgia. Ara em dius que els avions són motors, força, gravetat, regles i lleis. En definitiva, ciència.
- I quin problema hi ha?
- Doncs que prefereixo la màgia a la ciència.
- I si et digués que són el mateix?
- Com?
- La màgia no és més que una ciència per a descobrir i la ciència no és més que màgia descoberta.

No m’acabava de fer el pes.

- T’ho has inventat tu això?
- No, és una cita.
- Qui ho va dir? Un científic?
- No, un poeta.

Encara em feia menys el pes.
M’imaginava científics escrivint poesia i poetes realitzant experiments.
Penso en el moviment cap avall que fa anar cap amunt i la màgia esdevenint ciència.
Reflexiono sobre la perspectiva.
Ella veu edificis, desconeguts i ciència.
Jo veig històries, llibres i màgia.
Combinant el que cada un veu podríem pensar que suma.
Em pregunto si és el que ella busca en mi, sumar.
Vivim el que percebem.
El món és un lloc senzill, però la gent el complica.
Està ple d’edificis amb històries, desconeguts i amants, alts i baixos, ciència i màgia.
Moltes coses i poques alhora.
Junts, intentem treure-li el màxim partit.
Em pregunto si amb tot això comencem a entendre la nostra història.

O ens estem perdent en ella.